Quantcast
Channel: Nomdedéu: "Confieu en mi, jo confie en vosaltres"
Viewing all 497 articles
Browse latest View live

"TAMPOC NO CANVIA TANT" -Levante-EMV - 30.08.14

$
0
0
Jo ja comprenc que un article d’opinió ple de xifres se fa de mal llegir, però de vegades, resulta necessari, pel que tenen d’il·lustratius els guarismes. Segur que em sabran disculpar, però davant del “negacionisme matemàtic” d’un PP que s’entesta en regalar majories absolutes a la minoria majoritària, crec que toca preguntar-se què canviaria.
Mirem Castelló ciutat. El PP porta guanyant les municipals amb majories absolutes des de 1991. Amb majoria absoluta de regidors, però amb quins percentatges de vot real?
Fruit del bipartidisme, aquell any 1991 la corporació va ser per primera i única vegada un joc a dos (14 PP i 13 PSOE), la seua primera majoria absoluta la va aconseguir amb només un 38’14%. L’any 1995 aconseguí un 53’47% i el 1999 repetí l’èxit amb un 53’14. I des d’aleshores, no ha fet més que anar baixant, molt lentament, cert, però baixant. Les tres darreres convocatòries les ha guanyat amb un 48’92, un 47’62 i un 45’83%.
Val la pena recordar-ho, perquè l’actual sistema també ha donat al PP majoria absoluta de regidors, malgrat no tindre la majoria absoluta de vots. Coses del Sr. D’Hondt i el 5%.
D’altra banda, tampoc no està de més analitzar la situació de debilitat electoral del PP (del bipartidisme, de fet) els darrers mesos, enquesta a enquesta. I si volem dades reals, no cal més que acudir a les darreres eleccions europees on l’electorat ha avaluat entre altres coses el govern de Rajoy. I això ha donat un resultat per al PP local d’un minso 28’30%. És extrapolable? No. Ja m’agradaria a mi! Entre d’altres coses perquè els nostres resultats municipals sempren han estat el resultat de multiplicar per 5 o 6 els de les europees, i en les darreres a Castelló vam aconseguir un notable 6’29%. Facen números si volen.
Extrapolable no ho és, dic, però si que hi ha una tendència a subratllar. Es dóna la circumstància que entre el 2003 i el 2011, en les municipals el PP es movia entre el 48 i el 46%, i a les europees d’eixos anys mai baixà a la ciutat del 49. Dit d’altra forma, el PP de Castelló sempre ha tret un puntet més en les europees que en les locals. I ja hem dit que fa sis mesos van aconseguir un 28 llarg, amb eixa premissa en les properes municipals el PP hauria de rondar un 27% Lluny d’una majoria absoluta, es compte segons el mètode de Pitàgores (51%) o el de Rajoy (40%).
Ho dic perquè sent cert que el que pretén el PP amb això d’intentar impedir per llei els governs de coalició en els municipis on algú arribe al 40%, és un evident retrocés democràtic, però en la pràctica, igual afecta menys del que pot semblar.  El PP quedarà previsiblement lluny del 40 en molts llocs. A Castelló per exemple. 
I ho dic també, perquè han començat a eixir algunes veus d’ací i d’allà, parlant de candidatures “d’unitat popular”, o de “guanyem”. I crec que això també s’ha d’analitzar amb cura. Fer coalicions preelectorals és, d’entrada, una pèrdua de la pluralitat, que és patrimoni de la democràcia. A sobre, no hi ha cap evidència que puga garantir que això millora els resultats per separat. I si l’únic motiu és fer front a eixe possible 40%, sembla que la possibilitat neix morta, ja que el PSOE s’ha desmarcat.
No ho puc demostrar, però crec que el PSOE no ha oblidat la seua proposta electoral de segona volta per a la tria d’alcaldes, i confia en poder quedar segon a molts llocs. En tot cas, sense el PSOE, no sembla realista que es puga aconseguir el 61% necessari per desbancar el PP als llocs on puga aconseguir el 40.  I francament, després de l’experiència del 2007 un acord Compromís-EU seria una falta de respecte a l’electorat. I la resta de possibles actors encara no s’han pronunciat.
Així que jo diria, que Compromís ha d’intensificar el seu treball, continuar creixent, millorant la comunicació interna i externa, construint programes de govern, i mantenint la seua agenda pròpia. El nostre objectiu ha de ser convertir-nos en el motor del canvi. I crec que anem pel bon camí.


NO AMB EL MEU NOM" Levante-EMV - 06.09.14

$
0
0
Un dia Alfonso Bataller va inaugurar un semàfor. (Per cert, diuen les males llengües que quan va arribar al lloc amb la comitiva, van haver de fer mitja volta i tornar en sendemà, perquè Bataller els va fer observar que el semàfor estava en roig).  Dimarts el diari publicava una fotografia de Javier Moliner en una aula, dirigint-se a un grup de joves que s'havien inscrit a uns cursos de la Diputació per ajudar-los a buscar feina, i es van trobar amb que la cosa començava amb un polític penjant-se una medalla. 
Esta mateixa setmana s'ha fet famosa la foto d'Alberto Fabra inaugurant el curs en una escoleta, amb una mà pintada de roig i l'altra de groc, per fer una mural d'una senyera (i a mi em fa por pensar amb que pinta este home el blau de la nostra “seña de identidad”). Si vas a la piscina provincial et trobes una placa amb el nom de dos o tres polítics. Si vas a un concert a l'Auditori, més plaques amb més noms de polítics. I així a tot arreu.
I després passa el que passa. A l'Alcora han acabat per llevar un placa on figuraven el nom de dos delinqüents, Rafael Blasco i Carlos Fabra, amb l'agreujant que la institució que presidia el segon, no havia participat en l'obra. Un desori tot plegat.
A mi això sempre m'ha recordat un poema de Bertolt Brecht, traduït com “Preguntes d'un obrer que llegeix” i que entre d'altres coses diu: “Qui va construir Tebes, la de les set Portes? En els llibres apareixen els noms dels reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra? I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar sempre a construir?” I es pregunta el mateix de la Gran Muralla Xinesa, els Arcs de Triomf de la gran Roma. Per acabar qüestionant: “El jove Alexandre va conquerir l'Índia. Ell sol? Cèsar va derrotar als gals. No portava tan sols cuiner? Felipe d'Espanya va plorar quan la seva flota va ser enfonsada. No va plorar ningú més? Frederic II va vèncer en la Guerra dels Set Anys. Qui va vèncer a més d'ell? Cada pàgina una victòria. Qui va cuinar el banquet de la victòria? Cada deu anys un gran home. Qui va pagar les despeses? Tantes històries. Tantes preguntes.”
Potser podríem contestar la més obvia. Les despeses del semàfor, de la piscina provincial, dels cursos de la Diputació, de l'Auditori i de l'edifici de l'Alcora; de totes i cada una d'eixes obres, les despeses, les paguem entre tots. Tots excepte Carlos Fabra, que ix en algunes plaques, però no pagava els impostos. 
Parafrasejant el poeta: Alberto Fabra o Alfonso Bataller, van posar la primera pedra. Però qui va posar la resta? I qui va pagar les pedres, i el ciment, i la llum i...? Quanta raó tenia Brecht! Tantes històries! Tantes preguntes!
Així les coses, sóc de l'humil pensar que hem de replantejar tot este ridícul màrqueting comercial-electoral, d'intentar patrimonialitzar i rendibilitzar en clau partidista, les accions de govern, les obres, les ajudes, les subvencions... I com sóc gat vell i sé que proposar un acord de tots els grups és com intentar que Miley Cirus cante vestida (o bé); assumiré un repte personal.
Si sóc Alcalde de la ciutat, el meu nom no figurarà en cap placa de cap inauguració. És farà constar que ha estat l'Ajuntament (i per tant, tots nosaltres, tots vostés) qui hem pagat total o parcialment l'obra. És més, em compromet a que siga la societat civil qui tinga el protagonisme en les inauguracions de dotacions i obres de la ciutat. Perquè el nostre govern farà uns pressupostos participatius de veritat, i per tant, no només serà el veïnat qui gaudisca de les obres, sinó també qui les ha haurà decidit. Pretenc, a Compromís pretenem, retornar a la societat el protagonisme polític. També en la part simbòlica. 

"LA DARRERA OPORTUNITAT" - www.castelloninformacion.es - 09.0914

$
0
0
Tornem de l’agost, i la primera cosa que anuncia el PP és que ja s’han posat a treballar de valent en el nou pressupost municipal. Tard. Este anunci a hores d’ara demostra com a poc, que Bataller no complirà el compromís que va adquirir amb mi, i amb tota la ciutat, fa dos anys en el Ple sobre l’Estat de la Ciutat.
En aquell moment, entre d’altes mesures, jo vaig dir que calia fer un pressupost de base zero. I Bataller en la seua rèplica va dir que hi estava d’acord, i que el farien. No el va fer l’any següent, i tampoc no el farà enguany. I esta era la seua darrera oportunitat.
El que jo proposava no és res de nou. Res que no s’haja fet abans en altres administracions. El que fa el Pressupost de Base Zero és exigir a cada gestor justificar detalladament la totalitat de les seues peticions pressupostàries, havent de raonar la necessitat de cada import a gastar. Es parteix anualment de zero i no se li val a arrossegar les partides de l'any anterior sense més. És obvi que moltes partides no tenen perquè tenir continuïtat plurianual. Allò que hui és important, no té perquè ser-ho demà.
A més a més, per a que un pressupost així tinga sentit, cal una avaluació de totes les mesures pressupostàries. Posaré un exemple aclaridor. Funcionen les polítiques socials del PP? No en tenim ni idea!
Ni nosaltres, ni ells.
Si s’hi fixen, tots, absolutament tots els anuncis fets pel PP en eixa matèria (i en altres) estan quantificats. “Hem atés tantes desenes de famílies”, “hem invertit tants milers d’euros”, “hem incrementat en tants milers d’euros la partida de l’any passat...”. Però mai han eixit dient: “set famílies de Castelló han abandonat la situació d’exclusió social gràcies a les nostres polítiques”, o “27 persones han trobat treball després de la formació oferta per l’ajuntament”. Mai.
Des de Compromís hem insistit fins a la nàusea en la necessitat de que totes les polítiques (socials o d’altra mena) siguen autoavaluables, per saber si funcionen. I això connecta directament amb la idea del pressupost de base zero.
Si un programa pressupostari funciona bé, és possible que calga reforçar-lo econòmicament o amb més personal. Si un altre programa no funciona, caldrà revisar-lo, o abandonar-lo. Per molt que porte 11 anys en el pressupost. La principal obligació del gestor públic, és que cada euros gastat o invertit siga eficaç i eficient. I sense avaluació del que estem fent, això tot simplement no es possible.
D’altra banda, és un clam social cada cop més obvi, que la política institucional ha d’obrir-se a la participació ciutadana, ha de retornar la capacitat de decisió a la ciutadania, alliberant-la del segrest al que l’havia sotmés determinades formes de governar. Els pressupostos han de ser participatius. I això no és un cognom, un marca, que millore la imatge del document pressupostari.
I ací puc dir una cosa similar al que he dit abans. Cada cop que el PP parla de pressupostos participatius, diu que “som pioners”, “fa tants anys que en fem”. El que no expliquen és que el procés per fer-los possible dura menys que un sobre al carrer Génova de Madrid. Que les associacions veïnals no tenen temps ni informació suficient. Que no hi ha una partida (un percentatge) fixa, que no hi ha criteris clars sobre allò que en pot formar part i allò que no.
Resumim. El PP treballa en el que esperem serà el seu darrer pressupost municipal. I ho fa, amb els mateixos vicis, costums, i problemes que ho ha fet fins ara, i que ens ha portat a la situació en la que estem. Qui crea el problema, no pot ser la solució. I menys, si no escolta. 

"ADIÓS, CORDERA" Mediterráneo 11.09.14

$
0
0
En el prat Somonte, a Astúries, en el camí que va d'Oviedo a Gijón, dos xicotets pastors germans anomenats Pinín i Rosa han tingut cura i han establert un intens vincle al llarg dels anys amb la Cordera, una vaca que la seua mare ja morta els va deixar projectant en ella la seua maternitat i amb l'esperança que els servís de sustent econòmic en la seua absència. No obstant això, davant dels nombrosos deutes que l'acorralen, Antón de Chinta, el pare, es veu ara obligat a vendre l'animal i enviar-lo a l'escorxador. Es tracta d'una separació traumàtica pels dos germans.
No sabria dir exactament per quina raó la condemna de Carlos Fabra, i les dimissions forçades d'Adelino Santamaria i de Francisco Martínez, m'han dut a la memòria aquell fascinant relat de Leopoldo Alas, de pseudònim Clarín.
Imagine a Carlos Fabra com la mare dels germanets Adelino i Francisco, que els llega la Diputació, com si fos la vaca de nom Cordera, amb les seues mamelletes plenes per tal de que s'hi amorren. El seu sustent, com a la història de Clarín. I imagine a Moliner fent el paper del pare, que vidu de l'antic maridatge amb Carlos Fabra, es ven l'herència, i deixa als germanets sense mamella.  
I és que la història s'assembla molt. Primer es queden sense mugró. Després Pinín-Adelino marxa... i ara marxa Rosa-Francisco. La mateixa història, diferent autor. Esta versió la redacta Compromís, que és qui ha destapat la trama i ha provocat tots els esdeveniments posteriors. Adéu, Cordera.

"MARCANT DISTÀNCIES" -Levante-EMV- 13.09.14

$
0
0
Bé, sembla que de moment el PP aparca l'astracanada eixa de regalar-li una majoria absoluta a qui li la negue de forma absolutament majoritària, la societat. Si em pregunten a mi, el canvi d'opinió no és el fruit de la insistència del PSOE en deixar-ho per a més tard, ni del fet que no hagués trobat socis suficients per aprovar una bestiesa així amb una pàtina democràtica. Jo crec que ho han fet perquè el CIS els ha convençut que no val la pena tant de desgast, si a l'hora de la veritat en la majoria de les ciutats grans, quedaran lluny del percentatge màgic del 40%. I és que pinten bastos a casa dels populars! 
En les darreres setmanes hem vist com al PP tothom intenta desmarcar-se del PP. Del passat, del poble del costat, del que siga. Tothom intenta marcar perfil propi, perquè la marca PP no remunta el vol ni de broma. 
Quan després de tres anys de govern amb majoria absoluta escoltes a Rajoy tirant-li encara la culpa al govern de Rodríguez Zapatero, dóna molta mandra. Molta. Però pots arribar a acceptar que puga tindre una part de raó. El que és del tot inacceptable, és escoltar a Fabra des del Consell intentar desmarcar-se de l'herència rebuda. Perquè en el seu cas, l'herència és propia. Herència de Zaplana, Oivas i sobretot de Camps. Quan Alberto Fabra diu que ell només és responsable del seu govern, fa el ridícul.
Primer perquè el que està fent el seu Consell (l'ERE il·legal de RTVV, i el posterior tancament testosterònic, és un bon exemple) no és com per a fer-se el xulo. Que en tres anys haja aconseguit fer fora del grup parlamentari (tots de forma voluntària i quan els ha convingut per retardar els processos judicials en els que estan implicats) a quasi tots els imputats i imputades per xarcuteries diverses, tampoc no és com per a tirar-se floretes! Al cap i a la fi, no era més que resoldre allò que era una indecència. 
Segon, perquè no és cert. En política les herències no són a benefici d'inventari. Quan el van telefonar des de Gènova per dir-li que era “el elegido”, sabia que es feia càrrec d'un Consell políticament trencat, un grup parlamentari contaminat, uns comptes públics sospitosos de quasi tot, i un partit fet un orgue de grills. Estic disposat a acceptar que no conegués la dimensió de la fallida econòmica, dimensió que ha posat de relleu la UE investigant el frau en els comptes de la nostra Generalitat, però home... que un diputat en quatre anys no s'entere de res, sent a més una persona amb experiència de gestió, no ho puc acceptar. Sabia més del que diu, i callava massa.
Amb la Diputació no ens hi entretindrem gaire. Com diuen alguns, la feina bruta li l'hem fet nosaltres, foten fora a la vella guàrdia que també tenia un grapat de cadàvers als armaris. Els partits que diuen això haurien d'explicar si ells ho permetien per connivència o per incompetència. En tots dos casos, greu. Molt greu. Nosaltres hem complit amb la nostra obligació, i continuarem així.
I si baixem a nivell de l'Ajuntament de Castelló...doncs ací està Bataller des de fa tres anys esmenant-li la plana a l'antecessor amb els pressupostos. I fa exactament amb els antics pressupostos d'Alberto Fabra, el mateix que fa Alberto Fabra amb els de Camps, intentar buidar-los de mentides, de partides inflades al capítol d'ingressos, de posar sobre la taula factures que vivien als calaixos... 
I això que llegit segons com sembla un laudatori de Bataller està lluny de pretendre ser-ho. En primer lloc perquè no mentir en els pressupostos no és un mèrit, sinó una obligació. I ser més rigorós, només posa en evidència que qui dirigia abans la ciutat, no ho era. I en segon lloc, perquè els redactors principals del pressupost, Pérez i Masip, són els mateixos que redactaven els pressupostos plens de trampes i mentides, durant anys. I si bé Bataller no ha abjurat en públic de Fabra, no fa gaire en un acte públic recordava que sent patró de iot, li tocava navegar “con un equipo que no he elegido yo”.


"DE VIUS I DE MORTS" - www.castelloninformacion.es - 16.09.14

$
0
0
Sé que la sinceritat en política és una pràctica al·lòctona, però ja em va bé. Després de tants anys fent-ne, em segueix emocionant quan de tant en tant em diuen: “és que tu parles clar, no sembles polítics”. M'emociona, però sóc del tot conscient que més que un mèrit propi és un terrible demèrit de la política en el seu conjunt.
La sinceritat vol dir reconéixer també els errors. L'altre dia, quan va morir el banquer Botín, vaig fer un tweet lacònic que deia: “Ha mort Botín. Descansem en pau”. Un amic dels que m'interessa l'opinió, em va enviar un WhatsApp: “T'ho he de dir. Em sembla un tuit de mal gust, el que acabes de fer”. Li vaig contestar que l'esborraria, i ell em va dir que fes el que cregués oportú, però em va fer una reflexió interessant: “Abans la mort suspenia momentàniament els judicis morals sobre una persona. Era una mostra d'humanitat i respecte a la família. Però això era en la nostra educació judeo-cristina. Ara no està de moda”. Li vaig tornar a donar la raó, i li vaig contestar que l'esborrava, no per respecte a la família (que difícilment em deu seguir a Tweeter), sinó perquè jo em volia sentir moralment millor que algú de qui sóc incapaç de trobar una actitud moral o humana aplaudible, en la seua carrera professional, que ens ha afectat a tots. I que en definitiva, l'esborrava més per respecte a mi mateix que a ell.
El Sr. Botín va reconéixer, lògicament en vida, que ell i la seua família guardaven el seu cognom a un banc de Suïssa. Un botí de més de 2.000 milions si mal no recorde. Per tant, un senyor escandalosament multimilionari, que ha vist créixer la seua fortuna familiar, en part, per les pràctiques bancàries que han arruïnat a centenars de famílies humils, i que a sobre, estafa al fisc, perjudicant de forma directa la qualitat dels serveis públics, mereix la meua reprovació social. Absoluta? Home...el seu mecenatge al món de l'art ha estat indiscutible, les beques...sí, absoluta. Perquè tot això de bo que ha fet, ho ha fet amb els beneficis del que ha fet de roí. I la seua mort, no modifica el meu criteri. Per elegància vaig esborrar el tweet, però la mort no l'ha fet millor persona.
Per elegància també m'he estalviat alguns tweets sobre Isidoro Álvarez. Els panegírics de la premsa sotmesa a la dictadura de la publicitat que la manté vida, tornaran a fer fredor, com ho feren amb Botín. Que el Sr. Isidor Álvarez ha creat un imperi? Cert. Que ha creat llocs de treball? Cert. Però les pràctiques antisindicals de la seua empresa, els comiats disciplinaris per sindicació, els sous de misèria i les condicions indecents, abusant ara de la crisi, per seguir exprimint fins a la nàusea a la gent que treballa al grup, tampoc els esborrarà una missa de difunts.
La mort no converteix a les bones persones en roines, i no converteix als defraudadors fiscals, o als que abusen de la seua posició de força per traure-li el suc als més desfavorits (condicions laborals, hipoteques amb clàusules indecents...), en sants de santoral. La mort ens converteix en cadàvers. Viu a poc a poc, mor tard, i tindràs una mausoleu de puta mare. 
I crec que e meu amic hi estarà d'acord en termes generals amb tot el que he escrit. Fer broma sobre la mort aliena és de mal gust. Però encara hi ha una cosa de pitjor gust, la indecència d'articles com el del Sr. Sostres, on mantenia que la mort de Botín era molt més dolorosa i important que la mort d'una persona que hagués perdut la casa a mans del banc de Botín. Una indecència moral d'un personatge patètic. 

La dreta ben pensant ha començat a fer tweets queixant-se de “l'esquerra insensible”, per contestar els acudits que sobre Botín o Álvarez han funcionat estos dies. Ningú d'ells però, ha considerat poc cristià l'article de Sostres. I els mateixos activistes tweetaires del PP que han bramat con la tonyina per les bromes de mal gust, fetes per particulars sobre dos empresaris morts, han guardat un silenci còmplice i fastigós davant el tweet corporatiu del PP de Manlleu, que demana l'assassinat d'Artur Mas, proposant als lectors triar entre la forca, l'afusellament, la decapitació i un llarg etcètera. Moral cristiana?

"UN MOJÓN PA'TI" Levante-EMV- 20.09.14

$
0
0
L'altre dia Paquirrn, va alçar un cert enrenou a les xarxes socials amb una dura (i molt deficientment redactada) crítica a Josep Guardiola, perquè este havia reiterat des d'Alemanay que defensava el dret del poble català a defensar el seu futur, i doncs donava suport a la consulta del 9 de novembre. 
A Kiko Rivera, Paquirrín de nom de guerra, això li semblava un despropòsit majúscul, i se sentia molt ofés en la seua espanyolitat. Acabava el seu breu i insultant text, redactat amb una ortografia quasi delictiva, amb la frase que jo he emprat per titular este article. Un mojón pa'ti.
Kiko Rivera, Paquirrín, es manifesta com un patriota espanyol, i el cert és que la seu arbre genaològic l'avala. Fill pòstum d'un torero que va morir a la plaça i d'una tonadillera. Però si vostés, amables lectors, creuen que ja ha complit tots els tòpics de l'espanyolitat rància (n'hi ha un altra que és molt digna), s'enganyen. Encara queda més. La tonadillera que el va parir, és una delinqüent condemnada a presó, per frau fiscal, comés mentre vivia un idili amb un polític corrupte, que per la nit portava bosses de diners d'origen il·legítim a casa. Ella diu que no en sabia res, com la Ministra i el Porsche al garatge, o la Infanta i el Palauet a Barcelona... Però diu el jutge que sí. Què és una delinqüent, i l'amancebat un altre. I així, entre folclore i delinqüència s'ha criat la criatura, que ara viu de fer-se fotos a discoteques, i passejar la seua singular donosura pels platós de la tele del cuore. Ell estima Espanya.
Esta setmana m'he agafat tres dies de vacances, cosa que de moment encara és legal, i he anat a Edimburg (de fet, escric des del bet and breakfast mentre espere els resultats del referèndum a la BBC). Estic ací convidat pel SNP, el partit que governa Escòcia, per viure en directe un referèndum, convocat democràticament. És a dir, he vingut a Escòcia, a viure un acte històric, en un estat soci de la UE. Que jo sàpiga, tot això també és legal. Sí més no als països amb democràcies reals.
Juan José Pérez Macián, portaveu popular, que dilluns de nou no va presidir la comissió que li correspon sense donar explicacions, va fer una nota de premsa dient que jo no complia amb les meues obligacions per no haver assistit a la Junta de Portaveus extraordinària, que per cert, van convocar quan jo ja havia marxat de viatge. Ali Brancal és personalment, políticament, i legalment, absolutament capaç de representar al nostre grup en la junta de portaveus. I així ho va fer. A sobre, em va mantindre informat en tot moment, però això no importa, perquè m'assisteix el dret a fer vacances. I perquè és més freqüent del que caldria que falte un portaveu d'un grup, i siga substituït. Passa a Comissions i passa a Juntes de Portaveus. El reglament ho preveu, i mai ningú no havia badat boca. 
Pérez Macián també diu que jo no estime a Espanya. Ho diu ell, que és com el Paquirrín de la política. Mentre diu això, milita en un partit acusat formalment per la fiscalia de beneficiar-se de la corrupció. No alguns desaprensius, no, tot el partit. Com a organització. I ho diu ell que vulnera la llei des de la junta de govern, amb Bataller i la resta, fent cas omís a la sentència del TRAM. Eixa és la seua manera d'estimar Espanya. Paquirrín i la seua familia, estafant a l'estat. Pérez Macián i el seu partit, fent cas omís a les sentències judicials (PGOU, TRAM, Auditòri, Mestrets...) i segons diu la instrucció del Cas Gürtel, enriquint-se il·legalment com a organització, per així falsejar els resultats electorals, gastant il·legalment diners a les campanyes electorals.
Però han anat a més. El PP de Castelló ha fet un seguit de tweets contra la meua persona i el meu partit, signats per Pérez Macián. I després han enviat una instrucció a la seua militància per tal de que repiularen els missatges. Un ànima noble m'ha enviat el missatge, i jo l'he penjat a les xarxes. Acte seguit s'ha acabat la campanya. Campanya a la que s'havia sumat mig equip de govern, un grapat de diputades i diputats, regidors d'altres pobles, alts càrrecs de l'administració, l'Alcalde Bataller, alguns ciberactivistes de NNGG i un ximpanzé ensinistrat que tenen. Destapada la campanya, s'ha fet el silenci.
Un dels tweets més divertits és aquell en el que Pérez Macian m'aconsella que ja que estic en Edimburg mire com el TRAM travessa un parc. No és el primer cop que estic a Edimburg i conec el TRAM, la seua història, i el seu recorregut. Ja els he contestat que no travessa cap parc protegit, i que sobre el trajecte no hi pesa cap sentència judicial contrària. Però fer-los-hi entrar això al cap és com demanar-li a Paquirrín que resolga la Conjectura de Goldbach!
Però deixem que remate esta historieta amb un parell de cosetes sobre el TRAM d'Edimburg. L'any 2005, la ciutat va fer un referèndum (no fages cas, Juanjo, coses de demòcrates, tu no ho entendries) per aprovar o no l'"Edinburgh congestions charge", que significava que, com a Londres, per entrar en cotxe particular a la zona centre, havies de pagar. El 74% va votar que no. Però a l'equip de govern això no li va semblar important (com al nostre equip de govern les sentències fermes sobre el pas del TRAM per Ribalta), van decidir prohibir el pas i fer un TRAM. Era el 2008 i havia d'acabar-se el 2011. El 2012, els veïns van fer una acció reivindicativa contra les obres que molestaven i arruïnaven el comerç, i van batejar-lo com "el tramvia a l'infern". Havia de costar 498 milions de lliures. L'any 2011 ja en portaven gastats més de 1.000. L'obra no comença a l'aeroport com previst, sinó al centre de la ciutat, fent-la francament poc útil. Encara no ha acabat del tot. Per cert, que abans d'inaugurar l'únic tram que funciona, van tindre que invertir 10 mesos més en reparar l'asfalt fet malbé, abans de ser inaugurat!
Eixe és l'exemple que posa Pérez Macián. En fi. El nacionalisme no és cura viatjant, com diuen alguns, però l'estupidesa es consolida mirant-se el melic.


"EL KILT I ALLÒ QUE AMAGA" WWW.Castelloninformaicón.net" 23.09.14

$
0
0
El Regne Unit, va cedir les competències a Escòcia, per tal que esta convoqués una referèndum sobre si volia o no continuar formant-ne part. Jo hi vaig anar. Com és un viatge pagat de la meua butxaca no he de donar massa explicacions de les raons de la visita. Però per fer-ho breu, en un anterior viatge vaig contactar amb el NSP, el partit que governa Escòcia, i ara m’hi van convidar. Un cop allà em vaig unir a la delegació internacional de l’Aliança Lliure Europea, grup de l’Eurocàmera, de la que el meu partit en forma part.
El dia del referèndum, que havíem de visitar els col·legis electorals i participar en un parell d’actes polítics, vaig decidir vestir amb kilt, sporran, calça llarga... No sorprengué gaire a ningú. Ni a les televisions britàniques o japoneses que em van entrevistar, ni a Liberation o el diarí del Quebec que també m’entrevistaren, per la meua condició de valencianista.
Ací, però, s’ha escrit, parlat i publicat molt sobre aquella imatge. Portades, reportatges, articles, articles d’opinió, fins i tot editorials. I no cal dir que en les xarxes ha tingut una repercussió enorme. He rebut centenars d’insults i desqualificacions de desconeguts, i fins i tot de coneguts polítics populars, o periodistes. També moltíssimes felicitacions i paraules d’ànim.
No perdré un segon en rebatre les crítiques polítiques, perquè malgrat que la majoria demostren un profund desconeixement de la realitat britànica, i fins i tot, del funcionament del sistema democràtic, crec que el que s’ha dit forma part del joc polític i les estratègies de partit.
Però dels comentaris fets sobre el kilt (la “faldeta” com alguns li diuen despectivament), voldria fer algunes reflexions. Un diari va demanar reaccions a algú de Coalició Compromís (comencem pels de casa) i esta persona va considerar que el que jo havia fet era inadequat (res a dir) però justificà la seua opinió dient que era com si un escocés vingués a Castelló i es vestís de Na Violant!  Li ho dic a l’anònim company de partit, però val per a la resta; este comentari denota un profund desconeixement de la realitat sociològica escocesa, i dels costums d’aquella gent. Vestir kilt no és una qüestió relacionada amb festes com podria ser ací vestir saragüells. Allà, molts homes, de tota classe social, condició laboral, ideologia política i edat, vesteixen diàriament kilt. El vesteixen metges, cambrers, advocats, treballadors de banca, executius amb cartera i agents de borsa. Molts joves van a la zona de marxa amb sabatilles, una camiseta i el seu kilt. En lloc dels teixans, el kilt. I qui no sap això, encara troba més estrafolari que jo el vestís.
D’altra banda, si hagués anat al Tirol i m’hagués posat els típics pantalons de mitja cama i peto, la reacció no hagués estat tant virulenta i ofensiva. I més clar encara, si hagués anat al carib i m’hagués posat una guanyabera, ningú no hagués dit res. De fet, quan Alberto Fabra i Alfonso Bataller van comparèixer en públic vestint yukata (una mena de kimono d’estiu) junt amb directius de l’enpresa UBE, brindant amb sake, al Grau de Castelló, tothom vam entendre que era una correcta mostra de cortesia. Exactament el mateix que em digueren no pocs escocesos per agrair-me la deferència de vestir kilt.
Aleshores, com és que s’ha muntat tot este enrenou amb mi? Doncs perquè el kilt és una faldilla. Ni més ni menys. Les crítiques i les burles als costums forans tenen mot de xenofòbia, i en este cas concret, hi havia mot de masclisme, i molta homofòbia. Només així s’entenen alguns dels insults, i bromes de dubtós gust. S’ho haurien de fer mirar.

"UNA BONA DUTXA" - Mediterráneo - 25.09.14

$
0
0
Ens fem grans. És l’inexorable pas de la vida. I amb l’edat perdem mobilitat. Els músculs ja no són tan forts, i les articulacions es debiliten. Accions quotidianes com pujar escales acaben per ferr-se difícils. Fins i tot alçar la cama per entrar dins la banyera i poder-se dutxar, esdevé de vegades una tasca feixuga, fins al punt que sovint demana de la col·laboració d’algú.
No passa a tots els països, però ací hi ha molt de costum d’instal·lar banyeres als pisos. Jo no dic ni que sí ni que no, però constate que com a poc per a la gent gran resulta una barrera de diari. Per això des de Compromís hem fet una proposta a l'Ajuntament per tal d’afavorir els canvis de banyera per plats de dutxa. Proposem que les famílies (amb determinades condicions econòmiques) amb un membre o més que tinguen 65 anys, puguen fer eixa reforma, sabent que tindran una subvenció de l’Ajuntament, i que des de l’Ajuntament no se’ls cobrarà l’impost d’eixa obra. Estes dues mesures, conjuntament, servirien per incentivar eixe tipus d’obra, la qual cosa milloraria la qualitat de vida d’un sector important de la societat, al temps que donaria feina a llanders i obrers, que ho estan passant malament. A altres ciutats, ja s'ha fet.
A Compromís tenim el convenciment que el més important de la política municipal, és millorar la qualitat de vida de les persones. I eixe objectiu s’aconsegueix més fàcilment amb estes coses menudes, que amb grans dotacions multimilionàries. El PP, però, sembla no voler.

"ELS NERVIS I LA POR" - LEVANTE-EMV- 27.09.14

$
0
0
En el Ple Municipal ix Vicent Sales (al que alguns consideraven l'ala més progre i valencianista del PP) i per dir que a les aules fa calor, es munta tota una teoria conspiratòria i mig paranoica, segons la qual totes les queixes tenen a vore amb el fet de que s'acosten les eleccions sindicals. I dit això, aprofita per a tornar a parlar de “mamandurries” per part dels sindicats (incloent aquell sindicat al que va estar afiliat durant anys, fins que es donà de baixa al ser elegit regidor). Va tornar a repetir també tot allò de les aules segrestades “per l'esquerra sociocomunista i nacionalista” i no sé pas quin grapat de bestieses més. D'ací a maig em jugue un genoll a que acaba parlant de maçons.
No content, va dir que la segona raó per la que els partits que hui estem a l'oposició ens queixem de les condicions de les aules (fa calor, sí, i s'agreuja per haver avançat l'inici de curs i haver augmentat les ràtios d'alumnes per aula), per a fer soroll, perquè venen les eleccions i tenim -diu- por de que “les ordes antisistema els deixen sense sou ni cadira”. I aleshores és Pérez Macián qui mou el cap de forma compulsiva, com els gossets aquells que hi havia darrera del Simca 1200 de la padrina, mirant a les bancades de l'oposició com si ens retés. I algun més a segona fila popular, li riu les gràcies a Sales, sabedors que despatxa a diari amb el tot poderós Moliner. No tots fan això, n'hi ha d'ella que continua passant-se el plenari jugant amb el mòbil i sense prestar la més mínima atenció al que passa a la sessió. Al cap i a la fi, deu pensar, no ha d'intervindre, i ja li han dit el que ha de votar, ho entenga o no.
I això passa la mateixa setmana que a la premsa es publiquen rèpliques dels populars a notes de premsa de l'oposició. Ja no de regidors de l'oposició, sinó que fins i tot contesten qüestions orgàniques, o notes signades per militants implicats. Això no havia passat mai! De fet, durant anys, ni tan sols ens contestaven mai als portaveus. Ens ignoraven, ens obviaven, ens intentaven minimitzar fent vore que no existíem. El PP, a falta de poder vendre gestió, fa oposició a l'oposició, mostrant una debilitat mòrbida. 
També passa pocs dies després de que llançaren una estúpida campanya en les xarxes, contra la meua persona, en la meua condició de portaveu de Compromís. Campanya que només ha servit per fer-me més fort mediàticament, i per a què més d'un càrrec públic del PP em diga en privat que sent vergonya del que està fent el seu partit. 
Estan nerviosos. Molt nerviosos. Ja ho vaig publicar en este mateix diari, la raó per la que han abandonat la reforma electoral que pretenia regalar majories absolutes als qui aconseguiren un 40% és perquè les seues pròpies enquestes els deixen més prop del 30 que del 35%. S'acaba. 
Per això resulta tan ofensiu com patètic, sentir a Sales dir que l'oposició està neguitosa per si una nova formació trastoca el mapa electoral... Ai Vicent! Qui ens havia de dir que la teua estratègia seria jugar a ser el Bonig local, fent discursos en clau interna, només per als teus, intentant pujar-los-hi la moral. Una moral absent. Carlos Fabra, pare putatiu del partit, té un peu a la presó. El jutge Ruz diu per tercer cop que el PP en el seu conjunt s'ha estat beneficiant a títol lucratiu de la corrupció. A la Diputació, per molt que Moliner traga pit, el cert és que ha de fer fora als seus a remolc de les decisions judicials provocades pel treball implacable de Compromís i els seus col·lectius locals. El Ministre Gallardón plega traït per Rajoy i el PP inventa el “selfie-escrache” i els seus votants més durs, rodegen la seu del partit i insulten als que hi ha dins. VALMOR podria acabar amb la carrera d'Alberto Fabra, ja que la més que probablement delictiva decisió de comprar l'empresa per tres ralets, va ser cosa d'ell i no de Camps. Rita Barberà, la política més ben pagada de tot l'estat, veu com Feria València, li pot costar passar la línia roja de Fabra. El tema Castedo a Alacant fa que la cúpula popular tinga l'esfínter anal en situació de “prietas las filas”, perquè si li toquen allò que no sona, esta morirà matant. La cúpula de la Conselleria d'Educació marxa a casa, d'un en un, com una gota malaia sobre el cap de la Consellera Català. Fabra ha de defensar la permanència d'una diputada que resol els seus conflictes a bufetades, perquè si baixa un poc més el llistó, haurà de portar en llista a la cunyada...i no sembla que siga el millor moment. I les enquestes reflecteixen tot això. També que la recuperació econòmica no arriba a les famílies, ni de forma nítida a les empreses. Que els llocs de treball no es creen a la velocitat promesa, i els que es creen són de pitjor qualitat que abans de la crisi. Però si marxa fins i tot el Director de RTVE cinc minuts abans de que el PP hi faça el mateix que van fer amb la RTVV! S'acaba el règim popular. No som nosaltres els nerviosos. No.

"CALENDARIS" www.castelloninformacion.es 01.10.14

$
0
0
Estos dies hi ha hagut un poc edificant debat sobre calendaris. Al voltant de la inqüestionable calor que ha fet a les aules, i de la qüestionable decisió d’augmentar les ràtios i avançar el començament del curs; tothom ha ensenyat calendaris. Uns que demostren que feia dècades que no havia fet tanta calor eixos dies, i uns altres que relativitzen els graus i les estadístiques. Al final, el regidor del ram, abonat últimament a la sal grossa, va proposar que ens regirem pel Calendario zaragozano! ¡Festival del humor!
I és que al final tindran raó tota eixa gent que ens diu que els polítics vivim en un món a part, ens regim per costums pròpies, i fins i tot tenim horaris i calendaris particulars. Una miqueta sí.
De fet, esta mateixa setmana s’han produït dos fets singulars, que es produeixen quan s’acosten eleccions. D’una banda, el Community Manager de Francesc Colomer ha trobat la clau de Twitter i li escriu cosetes. Tampoc és que hi haja gran crítica a fer, no és obligatori per a un polític estar actiu a les xarxes. Cadascú… Ara, si només apareixes en campanya, la cosa canta. Ja s’ho farà. A mi em serveix per saber que s’acosten les municipals.
L’altre signe inequívoc de que queda poquet per a les urnes, és que Alfonso Bataller, alcalde de la ciutat i terme de Castelló, anuncia baixada d’impostos. Concretament diu que baixarà l’IBI (que ha pujat tres anys seguits), l’impost de vehicles (que també havia pujat), la taxa del fem (que també va pujar ell)… Anuncia també bonificacions per a l’ICIO, i ho fa sis dies després de votar en contra de les que va proposar Compromís per als canvis de banyera per plat de dutxa per a la gent gran.
No ha dit res Alfonso Bataller de rebaixar o fer desaparéixer alguns dels preus públics que ha creat o augmentat en estos tres anys del seu govern, que es sumen als augments dels governs anteriors del PP. Els propose un exercici, miren per quins serveis pagaven, i quant pagaven el 2011, i miren què estan pagant ara. O fins i tot, esperen a que es facen públiques eixes anunciades rebaixes, i ja em diran si la pressió fiscal serà el 2015 superior o inferior al 2011. Això és el que han de comptar. I en paral·lel, miren si la seua família ingressa més diners o menys que fa 3 o 5 anys. I no ho obliden a l’hora de jutjar la gestió d’Alfonso Bataller i el seu equip.
I com és cert que s’acosten eleccions, m’haurien de permetre que els aporte algunes dades més. A data de hui, el deute de la Generalitat presidida per Alberto Fabra, que va ser alcalde d’esta ciutat, es xifra en més de 12 milions d’euros.
Quasi tres milions de les obres del infrautilitzat Palau de la Festa, 626.000 euros de la Ronda Nord, més de 4 milions en ajudes socials, escola taller, rehabilitació d’habitatges socials, subvencions per a la lluita contra les drogodependències… I del fem i IBI de les propietats de la Generalitat a la nostra ciutat, més de tres milions d’euros. Amb l’agreujant que mentre a vostés o a mi, ens cobrarien recàrrecs si pagarem tard, a la Generalitat no se’ls cobra. 
Els pressupostos municipals de l’any 2014 eren de 157 milions d’euros. Això vol dir que la Generalitat ens deu al voltant del 9% del pressupost anual. Si pagués, els hi podríem baixar a vostés els impostos en un 9%. Tots. A tothom.

"EL MAR D'ARAL" - LEVANTE-EMV- 04.10.14

$
0
0


Durant segles, la mar d'Aral, va ser un gran oasi situat enmig de la dura i seca estepa russa. Se'n diu mar, però en realitat es tracta d'una conca fluvial sense eixida al mar, que s'alimentava i creixia gràcies als rius Amu Daria i Sir Daria.
Fou a meitats del segle XIX quan els soldats russos arribaren a les seues costes i fundaren la ciutat d'Aralsk. Pocs anys després fundaren Muynak. La pesca, que havia estat sempre la principal activitat econòmica de la zona, es va sofisticar amb l'arribada dels russos. Els pobles riberencs van créixer i es van armar flotes pesqueres que, en els seus millors temps, van arribar a capturar una sisena part de tota la pesca russa. Era una zona rica, estaríem parlant d'unes quaranta mil tones de peixos anuals. 
Però els mals governants, fent una mala planificació de l'activitat agrícola de la zona, van signar la sentència de mort de l'oasi de riquesa. Quan els bolxevics es van fer amb el poder el 1918, van considerar el Mar d'Aral “un error de la natura” i, amb la seua supèrbia, van declarar la guerra a la realitat geogràfica i fluvial.
Desatenent a les necessitats naturals de la zona i sota la bandera del progrés a tota costa, el govern soviètic va destinar uns 30 milions de rubles d'aquella època a canalitzar els rius i irrigar una vasta zona de l'estepa per convertir-la en la major plantació del món de cotó. Des d'aquell moment i fins als anys 60, es van construir més de 30.000 quilòmetres de sèquies i canals, 45 preses i 80 embassaments. Però la infraestructura estava tan mal feta que, en alguns casos, deixava escapar fins a tres quartes parts de l'aigua que transportava. 
Este ruïnós pla mal dissenyat i pitjor executat, no només condemnava al llac, també condemnava als seus habitants. La darrera malifeta va ser la construcció d'un gran canal entre 1954 i 1960, ordenat pel govern central de Moscou, amb 500 km i que s'enduia un terç de l'aigua del riu Amu Daria. No obstant això, els esforços per aconseguir-ho van ser desmesurats. Es va augmentar el cabal destinat a la irrigació en detriment del que els afluents Amu Daria i el Sir Daria aportaven al llac, i en els anys vuitanta l'aportació d'aquests al mar d'Aral era de tan sols un 10% del que era en els anys 60. 
Allò que a curt termini semblava un èxit per la proliferació dels camps de cotó, anava covant un desastre ecològic, econòmic i social de magnitud poc comparable.
I així, senyores i senyors, s'expliquen les balances fiscals! Som el Mar d'Aral. Un mar que durant segles ha estat capaç de produir riquesa suficient, per a que els habitants del seu entorn visqueren en condicions més que dignes. Una zona amb recursos propis, i una població adequada al medi, capaç d'explotar-lo sense exhaurir-lo. És la vella saviesa d'un poble treballador. Pescadors, llauradors, comerciants, industrials...
En valencià Moscou es diu Madrid, i allí viu el nostre govern central, que durant dècades (governant bolxevics i menxevics) ha desviat el cabdal de la nostra producció econòmica i esforç fiscal (els rius Amu Daria i Sir Daria) per alimentar economies al·lòctones, condemnant-nos a la misèria més extrema. 
S'estima que actualment el Mar d'Aral es el 20% del que va ser. El 95% dels pantans i terres humides properes s'han convertit en deserts i més de cinquanta llacs dels deltes s'han assecat. La seua dessecació ha afectat directament al clima, fent-lo més inòspit, i ha deixat al descobert més de 30.000 Km2 de sorres salinitzades. Han desaparegut 28 de les 30 espècies de peixos que hi habitaven, ha desaparegut la indústria pesquera; i de les 173 espècies animals que hi havia només en sobreviuen 38.
He d'insistir, som el Mar d'Aral, dessecat pel Govern Central, amb l'ajuda d'una Generalitat, que com les conduccions d'aigua soviètiques, perden pel camí un terç del cabdal, en el nostre cas, en forma de Gúrtels diversos. O plantem cara, o estem morts i pelats. Sobretot pelats. No cal més que vore els pressupostos.

"LA GIRA EUROPEA" - www.castelloninformacion.es - 08.010.14

$
0
0
Jo em vaig agafar tres dies de vacances (i encara me’n queden i no les faré, com cada any) i vaig anar a Edimburg convidat pel partit nacional escocés, i ací els del PP me’n van dir més que a un gos. Es veu que jo he de donar explicacions del que faig en el meu temps lliure.
Els líders populars, però, en hores de feina i amb diners públics, fan viatges més enllà de l’espai que per mandat representen. Però jo no me’n queixaré, tot el contrari. Em sembla necessari i espere que siga útil. En general, clar.
Vore a Javier Moliner anar a Tarragona a reunir-se amb la ultraminoritària i políticament ultra, Societat Civil Catalana, per alliçonar-los de què és el que hauria de fer Catalunya amb el seu futur, és més discutible. Sobretot, perquè si el President de la Diputació de Barcelona vingués a Castelló a reunir-se amb una associació valenciana per demanar suport a la independència catalana, el PP eixiria en tromba parlant de que ens volen envair i furtar la paella.
En canvi, que Moliner vaja a Brussel·les en la seua condició de President de Partenalia i parle de més finançament per als governs intermedis, sembla més raonable. Per molt que nosaltres creguem que les Diputacions (i les províncies) s’haurien d’extingir en benefici de les autonomies. Però en tot cas, el viatge té lògica, i que siga amb diners públics també. Res a dir. O si de cas... si de cas recordar que en el debat sobre l’Estat de la Província vaig llançar una proposta que Moliner va semblar acceptar de bon grat, però que no consta que haja fet cap pas en eixe sentit, segurament atrapat per l’equilibri de poders interns del PP. 
La proposta era una reunió plenària de les tres diputacions valencianes, per analitzar el que estem fent, programes, projectes... Els valencians i valencianes paguem els mateixos impostos en tot el territori, però en funció de la voluntat política de cada diputació (per cert, totes tres governades pel PP) tenim uns drets i unes prestacions, o no. No sembla raonable. Una posada en comú per copiar allò que de bo fan a Alacant i València, i per exportar el que fem de bo a Castelló, sembla que beneficiaria més a la ciutadania que un viatge europeu, d’incert resultat. Allò no depén de nosaltres, la nostra proposta sí.
I després està el viatge de l’Alcalde Bataller a Brussel·les per participar en els actes de la Setmana Europea de les Regions i Ciutats. Segons ell mateix ha manifestat, hi ha anat per atraure inversions per a Castelló. Ben fet! Vorem si ha tingut èxit en breu. També va aprofitar, diu, per convidar a responsables europeus a la inauguració de la línia 1 del TRAM (dir-li línia 1 és una mostra d’optimisme patològic!) perquè és modern, puntual (això produeix hilaritat, si pensem que el primer viatge porta cinc anys de retard!!!!) i ecològic. Diu Bataller que li va explicar “algunos detalles” del projecte a la Sra. Daniela Rosca, Cap de la Unitat de Transport Net i Mobilitat Urbana Sostenible, de la UE. Em fa la sensació que entre els detalls que li va explicar, va oblidar dir-li que el trajecte, en el seu pas per dins del BIC Parc Ribalta, està suspés per sentència ferma del TSJ, ratificada pel TS.
No passa res, Alcalde, ja s’encarregarà Compromís. He parlat amb el nostre eurodiputat Jordi Sebastià, i s’ha compromés a entregar a la Sra. Rosca la sentència que el PP es nega a complir, comprometent la versatilitat i sostenibilitat del TRAM que tan pregonen. Ho fem en defensa de la llei. 

"CONQUERIR, CONQUISTAR..." Mediterráneo 09.10.14

$
0
0
Tal dia com hui, de 1238, el Rei En Jaume entrà a València. Era el final d’una guerra de religió. Cristians conquerint terra d’islam. Eixa data és considerada la de naixement del Regne de València. Un nou reialme, independent d’Aragó, Catalunya i Mallorca, que també tenien a Jaume I per Rei. I no cal dir-ho, del regne veí de Castella. El Regne de València, un nou país a l'Europa medieval. 
Aquell rei ha passat a la història com Jaume I El Conqueridor. Diu l’AVL que conquerir i conquistar és la mateixa cosa, i té diferents accepcions. Apoderar-se d’un territori per la força; o arribar a obtindre una posició social. Però també, guanyar-se la voluntat, l’actitud favorable o la simpatia de la gent; o fins i tot guanyar-se l’amor d’algú.
Hui, el País Valencià està ple de conqueridors i conqueridores, en les darreres accepcions. Ximo o Rosa que des del magisteri ens ajuden a educar als més menuts. Rubén o Marieta que cuiden de nosaltres als hospitals. José Antonio que fa pa, pagant la quota d’autònoms més cara d’Europa. Santiago que empalma contractes cutres. Paco que este més ja no els empalma i torna a l’atur. Ernestina que diuen que no treballa, i el que fa és no cotitzar, perquè treballa, i molt, a casa. 
Gent que estima el país, conscient que el país som les persones que hi vivim. Gent que es rebel·la contra la mala imatge que els mal polítics ens donen. Gent disposada a conquerir un futur millor, per la via de la seducció. Feliç diada. 

"LA REPRODUCCIÓ DELS CARAGOLS" - Levante-EMV- 11.10.14

$
0
0
Un vegada, estudiant FP, Don César, el de ciències naturals, ens va explicar les peculiaritats dels animals hermafrodites. Jo vaig alçar la meua mà d'adolescent tirant a cabronet, i (en castellà, jo mai no he tingut oportunitat d'estudiar en valencià) li vaig preguntar: “A vore si ho he entés bé. Els caragols, per la seua condició d'hermafrodites no necessiten un altre espècimen per procrear”, i Don César em va contestar “más o menos”, i jo li vaig preguntar “aleshores com és que porten banyes?” Em va tirar de classe. “¡Nomdedéu al pasillo!”
Amb el temps he aprés algunes coses. La primera que preguntar continua sent la millor forma d'aprendre allò que no saps; la segona, que les respostes no sempre són encertades. De fet, els caragols sí que necessiten un altre individu per procrear. El que fa la seua condició sexual dual, és que tots dos s'inseminen mútuament, mitjançant una mena de sageta que ix d'un paquet muscular del coll, i que algú va decidir que l'havíem de conéixer com “dards de l'amor”.
Tot això ve a col·lació (i ja vorem si a coalició), de la tradicional enquesta electoral del 9 d'octubre. Quan no saps, vas i preguntes. I Metroscopia va i pregunta a qui votarem els valencians, quins són els líders que més valorem, qui ens agradaria que presidís la Generalitat i unes quantes coses més.
I amb un mostra de només 1.500 entrevistes telefòniques (el mètode ja condiciona el resultat), repartides de forma no proporcional entre les tres circumscripcions, fa una predicció de futur que ve a dir que el canvi ja està ací. Que el PP s'enfonsa irremissiblement, que el PSPV supera l'efecte Pedro Sánchez i només perd dos punts. Que Podemos ho peta. Que Compromís duplica vots i més que duplica escons. Que EU creix dos punts i que UPyD continua lluny d'entrar.
Les enquestes necessiten ser cuinades si volen ser creïbles. Les variants històriques són fonamentals. Per això els resultats de Podemos són complicats de confirmar, no hi ha record de vot. I la gent a l'enquesta “vota” a Pablo Iglesias, com les iaies votaven a Suárez o González. De fet, el “candidat de Podemos”, siga qui siga; empata en preferència per presidir la Generalitat amb la Diputada de Compromís, Mónica Oltra. Tots dos dupliquen a Puig i pràcticament a Fabra, qui treu un puntet més que l'històric socialista. El que pue passa és que la cuina de Metroscópia reclama a crits la presència de Chicote! Hi ha vots incrustats al microones des de ves a saber quan, paperetes reescalfades, records de vot a la nevera... Vaja, que com diria Chicote, tenen la cuina feta una merda. 
Perquè amb eixa mostra resulta francament agosarat projectar escons, i del tot impossible, fer-ho per circumscripcions. I ho afirme contundent, no perquè jo siga més llest, sinó perquè continue preguntat a qui en sap. I tothom que en sap una miqueta d'això de demoscòpia, coincideix en la diagnosi.
Què és el que si que es pot valorar? Qüestions més simples, com l'avaluació dels polítics. I ací és on Compromís treu uns resultats fantàstics. Mónica Oltra és la política millor valorada, amb diferència. I Enric Morera, és el tercer més valorat (entremig de tots dos, la comunista Sanz). 
I una segona qüestió de vital importància. Compromís ja empata amb el PP, en la consideració de ser el partit que millor defensa els interessos dels valencians. Molt per davant del PSOE, infinitament per davant d'EU i a anys llum de Podemos. I això, crec, és fonamental per entendre per quina raó, malgrat el sotrac electoral que representa la irrupció d'una nova formació èxitosa, Compromís continua creixent de forma sostinguda i evident. Paga la pena no oblidar-ho. 
La defensa dels interessos dels valencians, és el sumatori de la defensa dels drets nacionals, la llengua, els costums, les tradicions; i dels drets socials dels habitants del territori. I això Compromís ho fa amb solvència, i la gent ho ha entés molt bé.

"UNITED COLORS OF CASTELLÓ" - www.castelloinformacion.es - 15.10.14

$
0
0
Fa ja alguns anys, el govern municipal del PP va decidir que Castelló havia de tindre zona blava. És a dir, que a una part de Castelló, ja no seria gratuït aparcar en la via pública. Dit així sona sorprenent, però l’explicació podria tindre una certa lògica.
La idea era crear zones blaves als carrers més comercials, per fomentar la rotació, amb la bona intenció de facilitar l’accés dels clients motoritzats als comerços. La cosa anava així. Fins aleshores, en eixos carrers com en qualsevol altre, la gent hi deixava el cotxe les hores que calgués. Perquè treballaven prop, perquè vivien per allí, per anar al metge, o per a festejar a la del tercer esquerra. Des d’eixe moment, però, ja no seria gratis. Calia posar unes monedetes a eixes antipàtiques màquines i “comprar temps”. El temps, però era i és limitat. És per això que genera rotació. Només pots estar-hi una hora i mitja. 

La veritat és que hi ha gent que fa trampes. Quan el temps s’està acabant, ix i hi posa més monedes, comprant una pròrroga. El problema és que la gent que controla els cotxes, ho deixa passar. A ells, mentre hagen pagat, tant se’ls en dona si hi ha rotació o no.

Per què? Perquè és una empresa privada. Una empresa que paga un cànon anual a l’ajuntament i a canvi es queda la recaptació. Així que el seu interés no té res a vore amb crear rotació per beneficiar als comerciants, i prefereixen que algú pague més hores de les permeses, que no pas que hi haja places lliures que generen rotació. I l’ajuntament no diu res? Res de res. Ho he denunciat reiteradament i neguen la major. Clar, per a l’equip de govern la rotació tampoc no és l’objectiu principal, ho és cobrar el cànon a l’empresa. I li ho posen fàcil. Molt.

Miren si li ho posen fàcil. Des de que es creà esta nou preu públic per aparcar en via pública, a la ciutat s’han tallat al trànsit alguns carrers, pels que ara només s’hi pot passar a peu. O s’ha creat la plataforma del TRAM, que també ha obligat a anul·lar desenes de places en zona blava. 

El TRAM és una aposta per la mobilitat sostenible, i algun dia permetrà arribar al centre tan còmodament que no caldrà moure vehicles particulars ni patir per aparcar, encara que siga pagant. D’alguna forma, el TRAM és complement de la rotació, com ajuda al comerç. Així que han desaparegut zones blaves en benefici del transport públic, ecològic i col·lectiu.

Un govern municipal amb criteri, hagués renegociat el contracte amb l’empresa concessionària. Si han desaparegut algunes de les 603 places originàries, seria just que es rebaixés el cànon. El nostre govern local, lluny de fer això, el que ha fet ha estat “compensar” a l’empresa, perjudicant a la ciutat. I ho ha fet posant les places desaparegudes a altres zones de la ciutat on no hi ha una necessitat de rotació demostrada. És paradigmàtica la zona blava de prop de Ribalta, en uns carrers perpendiculars, que ells justifiquen amb la proximitat de la delegació d’hisenda i la de trànsit. Té sentit? És possible, però en el millor dels casos, només pel matí, que per la vesprada no obren. O carrers paral·lels a Governador en els que no hi ha més que una fruiteria com tot comerç. I com és lògic el veïnat, es queixa. No entén que per al PP primen més el interessos de l’Empresa que els de la ciutadania

Davant les crítiques, el PP decideix crear zones verdes, 519 places. És a dir, zones on els residents podran aparcar gratis (exactament el mateix que havien fet tota la vida), creant un important greuge comparatiu amb altres carrers on no en creen.
I a sobre, les zones verdes espongen les blaves, fent-les créixer i allunyant-les més i més de les zones comercials que necessiten rotació. Dit més fàcil, on abans era gratis aparcar, ara es paga. De rotació no n’hi ha ni un terç de la que hi hauria si es compliren les normes. I l’alcalde diu que baixarà impostos. Mentida! Ens arruïnen.

"NI MEMÒRIA NI VERGONYA" - Levante-EMV- 18.10.14

$
0
0
En estos dies que vivim si parles de “memòria” quasi tothom pensa en un ordinador, però la memòria és també una capacitat de molts animals. Incloent  polítics. Alguns. 
De fet la memòria humana és una funció cerebral que resulta de determinades connexions sinàptiques entre milions de neurones. La qual cosa pressuposa que has de tindre un bon grapat de neurones i alguns centenars de rotondes i rondes de circumval·lació que les connecten.
I ves per on, jo en tinc! Per exemple, recorde amb absoluta nitidesa com el Sr. Alcalde, ens va convocar al Saló d’Actes de l’edifici de Quatre Cantons, per explicar-nos amb detall el que seria el document tècnic que havia de donar pas al nou PGOU, donat que l’anterior havia estat anul·lat amb contundent reiteració per gaire bé tots els tribunals possibles. Només els va faltar recórrer al Senat Intergalàctic d'Star Trek.
Se’ns va dir, que el nou document revisaria a la baixa les previsions de creixement, donada la situació socioeconòmica. I de fet la Generalitat encara els va obligar a reduir a pràcticament la meitat les seus al·lucinants previsions. Tot i això, el document preveu més de dos milions de sol urbanitzable residencial! 
Això provocà dues preguntes meues. “D'on es treuen vostés eixa previsió de creixement, quan l'INE assegura que la ciutat porta anys perdent població, i preveu més pèrdues per als propers anys?" I un altra cosa... "han tingut vostés en consideració la indecent quantitat d'habitatges buits que té la ciutat?” Perquè en l'hipotètic cas d'un improbable creixement, tampoc no cal construir més, hi ha centenars de cases buides.
Les respostes eren de pena. En primer lloc, no, el document no té en compte les cases buides. I en segon el creixement el calculen en base a un coeficient que proposa Conselleria. En el nostre cas l'1'16. I per quina raó no l'1'23, l'1'11 o el 0'98? No ho van saber contestar. Encara hui no han contestat.
Vaig seguir reflexionant en veu alta. Una ciutat amb les taxes d'atur que tenim, no sembla el millor per anar a viure. Imaginem que vostés urbanitzen, i que venen milers de persones. Què faran? A què es dedicaran? On treballaran?
I la resposta no pogué ser més decebedora. Després de que la Conselleria també els obligués a revisar a la baixa les previsions, ells incrementarien en 1'9 milions de metres quadrats el sol industrial. I ho van dir sense que se'ls escapés el riure. Com si oferir sòl garantís inversions, creació d'indústria i de llocs de treball. 
El cas és que no vaig aconseguir que rectificaren i el document base del nou PGOU diu textualment que l’any 2033 haurem crescut un 30% en població, i serem 234.000 habitants.
Però… ai la memòria de l’Alcalde és fluixa! I dimarts quan s’anuncia l’acord de depurar a Castelló les aigües residuals de Borriol, algú va preguntar si la depuradora tenia capacitat per assumir les aigües dels poc més de 5.000 habitants del poble veí. I l’alcalde contestà textualment: “No se mermará la calidad del servicio ni hoy ni en un futuro, puesto que la proyección demográfica apunta a que en 20 años seguiremos siendo el mísmo número de ciudadanos”.

Ai Alcalde! 

"EL VOT SECRET" www.castelloninformacion.es - 22.10.14

$
0
0
Sembla que la major part dels actors polítics compartim la necessitat d’una reforma en profunditat de la llei electoral. El que no hi ha és acord sobre en quins termes, ni en quina direcció.
Fa uns mesos el PP va proposar que només pogués governar la llista més votada, impedint així les coalicions postelectorals, o fins i tot les mocions de censura. Davant de l’evidència que cap altre partit els seguia en eixe camí, van començar a recular. Van parlar de que només seria d’aplicació si el partit més votat aconseguia un mínim del 40%. Després les enquestes els van anar convencent que ho tenien pelut per arribar ni tan sols al 30%, i sembla que van desistir. 
El President provincial del PP va proposar per sorpresa que els diputats provincials fóren triats en una tercera urna. Una ocurrència morta abans de néixer per impossibilitat d’encaix legal. Per a ser diputat és condició sine qua non, ser regidor. I si es vota als diputats el mateix dia que als regidors, estos, encara no estan proclamats. Ningú pot ser diputat, perquè ningú no és regidor. Un despropòsit fruit de l’alegria argumental amb la que Moliner va fer la proposta. Ja ningú no en parla.
Jo per la meua banda, vaig proposar la modificació de la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny que prohibeix la participació electoral de partits amb membres condemnats per terrorisme, i ampliar la prohibició a partits condemnats per  corrupció, finançament il·legal i delicte electoral. El PP s’hi negà de pla. No sabria dir si perquè són precisament estes tres qüestions de les que el jutge instructor acusa al Partit Popular.
En fi, que la reforma electoral necessària se m’antulla més costeruda i llunyana del que fóra aconsellable. Però mentre trobem un espai comú d’acord, en els temes de fons, caldria anar pensant en qüestions que podrien semblar menors, però són de vital importància. Tant, que poden decantar resultats electorals. 
Voran. Fa unes setmanes em vaig desplaçar en viatge personal, però polític, a Escòcia, per assistir al referèndum que s’hi havia convocat. Vaig tindre l’honor de formar part de la delegació internacional en la que hi havia membres de les Illes Åland, de Galícia, de Baviera, de Catalunya, del País Basc, de Frísia, de Savoia, de Flandes, d’Occitània, de Sardenya, de Còrsega, de Bretanya, de la minoria alemanya de Dinamarca, d’Alsàcia, de Tirol del Sud, òbviament d’Escòcia, i es possible que em deixe algú més.
Vam visitar tots els col·legis electorals d’Edimburg. I a tots, a la porta, hi vam trobar simpatitzants del Yes i del No, que repartien propaganda i intentaven convèncer-te just en el darrer minut. Allà no hi ha “jornada de reflexió”. No em va sorprendre, perquè ja havia viscut alguna jornada electoral a Alemanya, on tampoc no existeix.
Però el que em va sorprendre va ser un altra cosa. Malgrat ser una delegació reconeguda oficialment, no se’ns permetia entrar a la sala de les votacions, mentre hi hagués electors. Impossible. Allí no hi entra ningú tret dels electors. I d’un en un. Per preservar el vot secret.
Ací la cosa és molt diferent. Especialment en el cas del PP, on els seus voluntaris es passegen amb enormes distintius, passen llista, acompanyen a la gent fins a les cabines, miren en les taules quines paperetes tria cada persona, i disputen a la mesa la condició d’organitzadora i àrbitre. 
He vist conductes difícilment encaixables en la democràcia. I potser hauríem de començar per estes coses. Garantir allò que la llei electoral estableix, i que ara es vulnera de forma indecent, condicionant, poc o molt, els resultats electorals. Però si no complim amb l’esperit de la llei actual, de veres anem a fer-ne una de nova? 

"BLAVA, VERDA, NEGRA" Mediterráneo - 23.10.14

$
0
0
Per situar-nos farem un breu resum. A Castelló es va implantar la zona blava per generar rotació en la zona més comercial. Poc més de 600 places. La veritat és que no ha generat tanta rotació com caldria per la deixadesa de la concessionària que només vol cobrar, i la connivència de l'Ajuntament que només vol fer calaix amb el cànon.
Ara algunes de les zones blaves han desaparegut, perquè alguns carrers s'han tancat al trànsit en favor del TRAM o dels vianants. I això és bo. Si no hi ha transit, no cal rotació. Sembla evident!
Però, en lloc de revisar el contracte a la baixa, el PP va decidir afavorir l'empresa convertint en zona blava carrers que no necessiten rotació. Volien cobrar per les 600 places, estigueren on estigueren. Calgueren o no.  Això ha generat tal malestar que el PP ha incorporat 500 places verdes dins de l'espai blau, la qual cosa ha fet que la taca blava s'amplie més i més i més i més. El PP diu que així els residents podran aparcar debades. Però si ja aparcaven! Ara han d'anar més lluny. Sempre molt més lluny, com la cançó! 
Tot això ho hem explicat infinitat vegades al PP, però parlar amb ells és com rentar-li el cap a un ruc. Perds el temps i el sabó. 
Prou de queixes. És hora de prendre decisions. Si contem amb el seu suport, i Compromís governa la ciutat a partir de maig, revisarem el contracte amb l'empresa. I redimensionarem la zona a la mesura de les actuals necessitats. Governar pel bé comú.

"El PPGOU" - Levante -EMV - 25.10.14

$
0
0

El mèrit no és meu. Ho confesse gustós. El que passa és que la persona que ha furonejat buscant ves a saber què, m’ha regalat la informació i m’ha demanat que guarde en secret la seua identitat. Bo, el cas és que en la pàgina web de la Conselleria d’Infraestructures, si busques i rebusques, pots consultar els expedients d’avaluació ambiental estratègica que està tramitant la dita conselleria. Entre ells els relatius al Pla General d’Ordenació Urbana de Castelló.
Des de l’apartat “Infraestructura verde”, pots arribar a un document que relata l’evolució històrica de la ciutat. I parlant del segle XXI podem llegir textualment:     
“Desde el punto de vista del transporte, y considerando tanto las limitaciones de espacio para aparcar como las congestiones en horas punta que acarrea el uso del automóvil, una buena solución para unir el Campus de la Universitat Jaume I con el Centro de la Ciudad y a través de este con el Grao y el Puerto, es la construcción del TRAM. Las calles son tan estrechas que necesariamente deberá circular enterrado por las zonas del centro”.
Em punxen i no em trauen sang! Així que el TRAM, al seu pas pel carrer Colom, hauria de fer-ho pel subsol. És a dir, com es convertiria en un metro! Al·leluia! El mitjà de transport més modern d’Europa, l’enveja de totes les capitals de l'hemisferi occidental, no només pot anar amb catenària o sense, sinó que també pot passar per sota terra! Miracles de la vida moderna. Castelló a l'avantguarda del món civilitzat!
Vaig pensar que eren uns maleses, i que se’ls havia colat dins de la documentació del nou PGOU, algun paperot prehistòric de quan Gozalbo volia travessar la ciutat amb un túnel. Però no. El document està datat en setembre del 2013, és a dir, és posterior a les sentències. És actual. 
L’Ajuntament de Castelló, després dels reiterats rebolcons judicials que ha rebut pel tema del PGOU, quan ja no ha tingut més remei i s’ha posat a confeccionar els documents de partida, ho ha fet amb tant poc rigor, que fa afirmacions que mai han tingut cap credibilitat, i que ara són manifestament falses, i per tant, profundament estúpides.
Siguem sincers. És un document molt secundari, i no condiciona l’obra…però dóna idea de la falta de rigor dels redactors, no sé com es diu “chapuza” en valencià, però segurament el nom tindrà a vore amb el PGOU de Castelló.
De fet plou sobre banyat. Tan tard com la setmana passada, vaig recordar en esta mateixa columna, que el document del PGOU afirmava alegrement, que l'any 2033, Castelló haurà crescut un 30% en població i serem 234.000 habitants. Això és un altra estupidesa majúscula. I no ho dic jo només, ho diu sobretot l'INE que en tots els estudis publicats afirma que Castelló porta tres anys perdent població. I en les previsions de futur, assegura que eixe serà encara el tenor en els propers anys, i que no es veu en cap horitzó ni a curt, ni a mig termini, un creixement poblacional a la ciutat. Qui ha de voler vindre a Castelló, si ací l'atur baixa cinc colps menys del que baixa a la mitja espanyola!
De fet, i també ho vaig recordar dissabte, a l'Alcalde se li va escapar l'altre dia en roda de premsa que d'ací a 20 anys, a la ciutat i viurà si fa no fa, la mateixa quantitat de gent que hi vivim ara. 
És a dir, que després d'estúpids i cars litigis promoguts pel PP local i autonòmic per oposar-se sense èxit a la nul·litat del PGOU que van aprovar en solitari, ara la Conselleria i l'equip de govern, redacten un nou pla sense cap rigor. On s'inventen població per justificar el sòl que volen urbanitzar (“a ver si pillamos cacho”, deuen pensar), i on la documentació conté barbaritats programàtiques que ens fan passar vergonya. Als que en tenim.
És de més en més evident, que el problema no és el PGOU, és el PPGOU. Són ells. Els redactors, que són un autèntic desastre, perillós per a esta ciutat.


Viewing all 497 articles
Browse latest View live




Latest Images

Vimeo 10.7.0 by Vimeo.com, Inc.

Vimeo 10.7.0 by Vimeo.com, Inc.

HANGAD

HANGAD

MAKAKAALAM

MAKAKAALAM

Doodle Jump 3.11.30 by Lima Sky LLC

Doodle Jump 3.11.30 by Lima Sky LLC

Doodle Jump 3.11.30 by Lima Sky LLC

Doodle Jump 3.11.30 by Lima Sky LLC

Vimeo 10.6.1 by Vimeo.com, Inc.

Vimeo 10.6.1 by Vimeo.com, Inc.