Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


older | 1 | (Page 2)

    0 0

    El projecte Castor és un dipòsit estratègic artificial de gas natural situat davant de la costes de Castelló en aigües del Mar Mediterrani . El dipòsit és el cinquè i més gran dels existents o planificats a Espanya , creat per suplir la demanda energètica espanyola de gas natural en cas d'escassetat o cessament de les importacions . El projecte Castor podia emmagatzemar un màxim de 1900 milions de metres cúbics de gas natural, suficient per subministrar l'equivalent a 50 dies de consum a Espanya.
    És un projecte gestat en temps del govern socialista de José Luís Rodriguez Zapatero i aplaudit amb vehemència pel partit popular. 
    Nosaltres sempre ens hi vam oposar. Sempre. Fins i tot en els tràmits administratius que podríem considerar menors, pel que fa a permisos d’obra i activitat de les oficines terrestres. Ens costà moltes crítiques la nostra posició.
    El Govern de Rodríguez Zapatero va pactar una indemnització d’uns 1.350.000 d’Euros, que l’empresa concessionària (participada de forma molt notable per ACS de Florentino Pérez), cas que finalment no arribés a funcionar la instal·lació, o per alguna raó no imputable a negligència de la pròpia empresa hagués de tancar.
    En aquell moment el PP no va badar boca. Probablement perquè este peculiar sistema d’entendre la llibertat econòmica i de mercat, és la mateixa que aplicà el PP per posar en marxa (encara no funciona) l’aeroport de la Vilanova. Si hi ha guanys, per a l’empresa. Si hi ha pèrdues, compensem amb diners públics! Així també munte jo un negoci, no te fot!
    El cas és que la injecció de gas al dipòsit provocà desenes i desenes de terratrèmols al llarg de tota la cosa. Provocant la lògica alarma entre els habitants. I aleshores començà el festival polític.
    El PP va voler monopolitzar les queixes, davant un PSOE atordit pel pes de la magnitud de la seua imprudència en la gestió. I dic imprudència perquè a mida que anàvem desfent el cabdell administratiu, trobàvem més i més irresponsables irregularitats. Com la manca d’informes rigorosos de possibles impactes ambientals. 
    Els ajuntaments es van queixar, i Compromís va dur a la Diputació de Castelló una moció demanant la paralització i desmantellament de la bèstia de ferro i por. I també dur a la fiscalia tot el procediment administratiu. El PP es sumà voluntari, i anà més lluny, va esmenar la nostra moció dient que a banda del que proposàvem, calia perseguir judicialment a tots els responsables polítics i administratius implicats.
    Mentre, van passar els mesos, i finalment Castor tancà. Va renunciar al projecte, però va exigir cobrar la indemnització. La banca sempre guanya, que diuen als casinos de ruleta trucada.
    El que permetia a Florentino fer calaix era l’ordre que tot seguit cite textualment:

    ORDEN ITC/3995/2006 de 26 de diciembre, por la que se establece la retribución de los almacenamientos subterráneos de gas natural incluidos en la red básica.

    Art 5.3. En el caso de que el titular de la concesión de explotación de la misma en el plazo máximo de cinco años a partir de la fecha de su entrada en vigor, se reconocerá la inversión en instalaciones a la que se hace referencia en el artículo 3.2 de la presente Orden, realizada con posterioridad a la fecha de entrada en vigor de la concesión, y una vez descontados los valores residuales de los activos.

    BOE 312 de 30 desembre del 2006

    Així les coses, ACS i la resta de socis promotors es van embutxacar els 1.350 milions que el PP ja ha anunciat que es repercutiran en els rebuts de la llum.
    Però en tota esta història hi ha un fet molt rellevant, que hem conegut fa poc. El govern popular de Mariano Rajoy, va prorrogar, de 5 a 25 anys, el termini de les empreses gasístiques per reclamar les indemnitzacions. En el cas que ens ocupa, sense esta modificació legislativa, l’estat (tots nosaltres) ens haguérem estalviat la indemnització.
    Dimarts a la Diputació vaig presentar una nova moció demanant que la institució es personés en el procés judicial com part interessada, i en representació dels municipis afectats, per a perseguir via administrativa i penal als responsables. 
    Però el PP ha esmenat la proposta, dient que de desmantellar, de moment res de res, i que d’investigar, només al govern del PSOE. I va ensenyar els butlletins oficials on figuraven les decisions preses pel govern socialista, i va afirmar arrogant, que la meua acusació era una mena de llegenda urbana, i que estes coses es fan al BOE, no al Palco del Bernabeu (sic)
    Té raó. Per això còpie ací baix el BOE on apareix la modificació aprovada pel PP de Rajoy i Moliner i Barrachia i la “banda del empastre”.

    ORDEN  IET/2805/2012, de 29 de deciembre, por la que se modifica la Orden ITC/3995/2006, de 29 de diciembre, por la que se establece la retribución de los almacenamientos subterráneos de gas naturalinculidos en la red básica.

    Los apartados 2 y 3 del artículo 5 quedarán redactados como sigue:

    Obviarem el 2 per no ser d’interés, i passem directament al 3

    3. En el caso de que el titular de la concesión de explotación del almacenamiento solicite la extinción de la misma en el plazo máximo de veinticinco años ... la resta no canvia.

    BOE 313 de 29 de desembre de 2012

    I ja em disculparan si ha quedat llarg, però més llarg se’ls faran els anys que estaran pagant en els seus rebuts de la llum, la indemnització que va regalar el PSOE i que quan anava a caducar, el PP va salvar voluntàriament, per fer encara més rics, als seus amigatxos. Els del Palco del Bernabeu. 



    0 0

    “No hay que ser Einstein para saber que, si no pasa por el andén central, tendrá que pasar por un lado”, amb esta desimbolta arrogància, i amb una educació qüestionable, Alfonso Bataller, va contestar a un periodista en l'enèsima roda de premsa sobre el TRAM.
    La pregunta venia a compte perquè l’Alcalde havia anunciat que, si més no en el període de proves, el TRAM no usaria la caríssima plataforma que es van entestar en fer pel bell mig del parc. 
    L’alcalde va dir més coses. Va acusar als membres de l’Associació d’Amics del Ribalta d’haver constituït una plataforma política. “No hay que ser un Einstein”, senyor Alcalde, per arribar a tal deducció. Òbviament que n’és, de política. Es va formar per evitar la decisió política, i il·legal, del PP, de travessar el Parc amb el TRAM.
    I després va acabar confessant el mateix que el portaveu Pérez Macián havia avançat la setmana anterior en una tertúlia radiofònica que compartim. El TRAM no passarà per dins, per por. Textualment. l’Alcalde va titllar d’amenaça l’advertiment de Compromís de denunciar l’equip de govern als tribunals si persisteixen en fer passar el bus guiat pel Ribalta, malgrat la sentència.
    “No hay que ser un Eintein” per entendre que si l’exigència de Compromís de fer complir la legalitat vigent ell la viu com una “amenaça”, és perquè és militant el PP. Eixe partit al que la legalitat li resulta una cosa molesta i incòmoda. Per això van en fila índia cap a l’Audiencia Nacional. 

    0 0

    Compense la meua mala traça com analista polític amb la meua afició lectora del que publiquen els que n'entenen. I darrerament he llegit informacions distants en l'espai físic, però que confirmen una opinió política que defense de fa anys.
    És sabut que vaig estar a Escòcia quan van votar en referèndum sobre la seua independència. I vaig llegir i sentir dir moltes coses. Aquell tòpic de que el nacionalisme és de dretes i petit burgés, allà es substantivitzava en que baixarien de les Highlands un munt de senyors amb kilt a fer valer les tradicions més pures i tal i qual. A la sala d'embarcament de l'aeroport, vaig sentir esta explicació dues vegades. Una, perquè resulta difícil abstreure't d'una conversa telefònica a crits si el qui parla està al teu costat, i es disculpa dient “es que voy a entrar en directo a la SER”. L'altra, ja perquè vaig parar orella, quan el mateix senyor, que resultà ser “analista electoral” de no sé quina empresa, ho explicava a Esperanza Aguirre, que compartia espai amb els mortals abans de que la Bussines Class poses 17 files de seients entre ella i jo.
    Aquell senyor del que lamente no retindre'm el nom, explicava que el nacionalisme és molt conservador, i que per tant, de guanyar el no, seria molt justet i bàsicament perquè els Laboristes, des de posicions més progressistes, acabarien per decantar-se pel no.
    El resultat del referèndum va ser que en les conservadors Higlands, com en el propi Edimburg, guanyà el no. I el Yes només s'imposà a Glasgow, la ciutat amb tradició de vot més progressista i obrerista de tot el país. De l'anàlisi més detallat s'extrau la conclusió, que els conservadors es van comportar de forma molt conservadora, “no toquem el que tenim”, i les zones, i persones, més progressistes, van apostar per trencar l'status quo i construir un país nou.
    Construir un país nou, és el que diu l'independentisme català que vol fer. Un país amb més recursos, per poder ser més socialment just. La premsa madrilenya (també la premsa catalana amb ànima madrilenya), i bona part de la fauna tertuliar, afirmen que este moviment és reaccionari i de dretes. I que es planteja per tapar les misèries de 25 anys de governs convergents, i que tot és profundament conservador. Com encara no han votat (i vorem si els deixen) ens haurem de refiar de les prospeccions demoscòpiques. I estes diuen que el 58'8% de la gent que es considera d'esquerres està a favor de la independència. Dels de centre-esquerra, el 58'6. De centre només el 33%, 36'2% dels que es consideren de centre dreta i el 28'3% de qui es reconeix en la dreta política. 
    Este resultat sembla alimentar el que va passar a Escòcia. Són les persones més progressistes, les que fan costat a un trencament (amable a poder ser) amb la situació actual, per fer un país diferent, unes polítiques diferents. Resulta cada colp més evident, que qui defensen un canvi profund en les estructures són precisament les persones més progressistes, trencant així el mite de que el nacionalisme és de dretes. 
    Des del meu humil punt de vista, això s'ha produït, o s'està produint, perquè els nous nacionalisme (o independentismes en el cas d'Escòcia i Catalunya) han entés que la nació és un concepte teòric; que les banderes no són molt més que símbols, que les llengües són instruments de comunicació... I han entés sobretot, que el que importa és el benestar de les persones. 
    I això ajudaria a entendre la raó, per la que hui, Compromís, siga ja la formació política reconeguda per la ciutadania com qui millor defensa els interessos de la societat. El BLOC no ho va aconseguir, Compromís sí, perquè ha sumat un fort component social al seu discurs. Hui, Compromís, el valencianisme progressista,  és la formació política que més i millor defensa els interessos de valencianes i valencians. Això diuen totes les enquestes. El PP és el partit de la llengua i les banderetes. 

    0 0

    En la Diputació de Castelló, és famosa la incontinència verbal del portaveu socialista, que duplica i triplica el temps dels torns d'intervenció, adornant-se en el seu discurs fins aconseguir indefectiblement que plenari rere plenari, a la taula on seuen els periodistes s'escolte el clic, clic, clic, que produeixen els bolígrafs al caure de les mans dels periodistes rendits davant el cabdal d'epítets del socialista. Això és un fet.
    Però jo que tinc el costum de repassar després els vídeos des plenaris (jo diré que ho faig per a perfeccionar i detectar errors, vostés em poden dir friqui, ho entendria) he de dir, que encara hi ha qui el guanya en el cabdal de paraules encadenades amb vocació d'eternitat, Miguel Barrachina. El Vicepresident econòmic (per funció, no per sou), rellotge en mà, encara s'allarga més que Colomer. I parla en tots els punts que el reglament li ho permet. En les dacions de comptes, que no s'han de votar, i que coneixem a la perfecció perquè han estat explicades i comentades en les comissions, Barrachia intervé. Sempre. I ho fa llarg. Com si el valor de la seua política s'hagués de mesurar pel temps que té la boca oberta. I diu xifres. Moltes xifres. 
    Un dia mentre parlava, vaig obrir a l'iPad el pressupost de la Dipu, i vaig descobrir que la seua memòria quasi bé prodigiosa, era una impostura. Les xifres les diu a la babalà, si l'encerte l'endevine. S'hi acosten, però n'encerta poques.
    Després està l'altra versió de Barrachina portaveu. El que deixa els aspectes tècnics per fer discursos més pretesament polítics. Miguel Barrachina fa els discursos més demagògics que mai he escoltat. I n'he escoltat molts. Menteix, tergiversa, obvia el que no l'interessa; ataca; fereix: fa malabars amb les seues contradiccions, assenyala amb el dit acusador; ignora voluntàriament els arguments propis i aliens, per fer un discurs amb l'única pretensió de posar palote als seus, amb independència de si té o no un gram de veritat, o dos pessics de trellat. 
    El Vicepresident Barrachina ha estat imputat, amb la resta de l'equip de govern de Sogorb, per una qüestió administrativa que té a vore amb la celebració de bous al seu poble. Coneguda la seua propensió a parlar de tot i molt, potser algú podria esperar que emetés un comunicat explicant-se. Doncs no. La primera nota de premsa de Barrachina ha estat per parlar d'una moció oportunista i inútil, que ha presentat el PP sobre Catalunya i tot això.  
    El PP sempre presenta les mocions la darrera setmana del mes, que és quan és el plenari. Este colp les presenta la primera setmana per a que passen per comissió just abans del 9N. El calendari deixa en paper mullat la moció, així que la presenten ara, demostrant l'únic objectiu que té, fer electoralisme amb un tema molt seriós.
    Barrachina, i el PP de Moliner, insten a Catalunya a complir la llei. Està bé, i seria més creïble si no formaren part del PPCV que porta més de 15 sentències del TC perdudes, per vulneració de drets fonamentals. Si no fóra un partit estructuralment corrupte que actua al marge de la llei, si les seues llistes electorals no les fes el TSJ per descart dels imputats i delinqüents condemnats.
    I el més divertit és que diuen: “somos una confluencia de tradiciones, como pueden ser els bous al carrer o el parany” i posa altres exemples.
    Està bé començar pel bous al carrer, que el PP no ha declarat BIC malgrat tota la propaganda i els intents de crear confrontació social entre partidaris i detractors. O el parany, practica declarada il·legal i que el PP va jurar sobre el cap d'un tord, que aconseguiria legalitzar. I mira, no.
    Fa anys, possiblement jo hagués dit que obliden el català-valencià, com nexe d'unió... però ara ja no. Ara passe d'ells. 40.000 milions anuals perduts per les clavegueres de la corrupció. Centenars de milers de famílies sense recursos. I estos parlant de banderetes. No entrarem al joc. Deixarem a Barrachina parlant i parlant, jo deixe caure el boli.

    0 0

    Això va així. Alberto Chicote es va formar a l’Escuela Superior de Hostelería y Turismo, i ja allà va destacar com un alumne aplicat i innovador. Amb el seu títol sota el braç i un davantal nou va seguir  la seua formació en els fogons més importants de l’època, “Lúculo”, “Sibaris”, “La Recoleta” i a “Cenachero” experiència que possiblement fou la que més marcà el seu aprenentatge. En definitiva, que ben jove era ja un dels professionals amb mes projecció. També perquè ja des del principi va buscar una via nova, allunyada de la cotilla de l’oficialitat. Va voler trencar la dicotomia “nouvelle cuisine” - cuina tradicional. Per a ell eren les dues cares de la mateixa moneda. Li semblava un llenguatge antic. Va començar a experimentar amb tècniques orientals i cuina llunyana,  fins que el 1998 es va incorporar com a cuiner al restaurant “NODO” amb l’objecte de fusionar la cuina espanyola amb la japonesa. La qual cosa el va fer destacar dins del seu món i comença a donar-li un cert renom entre el públic més especialitzat.
    Però la vertadera eclosió del personatge no es va produir com a fruit de la seua activitat professional primària, sinó de la seua vocació de divulgació i el seu gust pels mitjans de comunicació. Va ser responsable de la secció de gastronomia del dominical d’El País, va tindre una secció gastronòmica a “Asuntos Propios” de RNE. I finalment, va fer el gran salt al protagonitzar el seu propi programa televisiu, i des d’allà a passar per tots els platós de la televisió, multiplicant per mil la seua popularitat, i els seus seguidors.
    El seu programa estrella va ser “Pesadilla en la cocina” (que en realitat era una còpia del programa “Ramsay’s Kitchen Nightmares” experimentat a l’Amèrica profunda) i que consistia en visitar un restaurant, i criticar-lo. Amb fonament (que diria un altre cuiner) però criticar-lo de dalt a baix. Amb vehemència. Amb contundència. 
    La decoració lletja, el servei lent, els cambrers maldestres, la nevera bruta, la carta (massa llarga o massa curta, massa original o massa avorrida), les relacions entre propietaris i treballadors, la compra mal pensada, les comandes sense organitzar, les dots del Chef, els horaris, els serveis… És a dir, i per no abandonar el llenguatge culinari, el programa consistia bàsicament en deconstruir un restaurant sencer. De dalt a baix. 
    I siguem francs, això és relativament senzill. Vore si hi ha greix gotejant des de la campana de la cuina ho pot vore qualsevol. Subratllar que la “reducción al Pedro Ximenez” és una vulgaritat que ja no té gràcia, i que los “huevos rotos” ens comencen a trencar els ous, per reiteratius, no té gaire mèrit. Tots ho sabem. Molts fa temps que ho diem.  I així tot.
    El que té mèrit del que fa Chicote, és que després, dissenya un nou model de relacions laborals i d’organització interna. Inventa una nova carta versàtil i atractiva, i ensenya a tothom a dur-la a la pràctica. Trau tota la merda del local i el repinta. Li canvia el nom. Acomiada a qui cal, i forma al personal. Ajuda a buscar clients. Millora el màrqueting.
    Imaginem que Chicote digués que vol ser el Chef del millor restaurant del país, però que per a no tindre problemes, es nega a ensenyar la carta, no deixa tastar les receptes, es nega a contractar cambrers per si taquen als clients. Segur que aleshores “Pesadilla en la cocina” no tindria èxit. Perquè criticar és molt senzill, però per a ser un Chef, cal ensenyar el local, saber contractar cambrers, cuiners, pinxes… I si no tens capacitat per triar al teu personal, segurament és que no eres tan bo com et penses. No es pot ser Chef tres estrelles Mitchellin, i dir que només s'actuarà en els grans banquets. Has de donar la cara al menjador, cada dia. També amb els clients de proximitat. 

    0 0

    Al Sr. Monago, que és de natural xulet, els seus li han fet el llit, i han filtrat que sent Senador va fer 32 viatges a Canàries, que la seua acció política no pot justificar. Ha donat un grapat d’explicacions, contradictòries entre si, i al final l’únic que sabem del cert és l’home havia fet 32
    viatges a Tenerife, sense haver de justificar res, i ningú no ho controlava. Ni el seu partit, ni el Senat.
    Si no vaig enganyat els parlamentaris espanyols viatgen de franc en companyies públiques. Es justifica amb el fet que la seua feina està tant a la província que representen com a Madrid. I han d’anar i vindre. Fins i tot, podrien justificar-se viatges puntuals a un altre territori, si ho explica el seu treball. Però 32 viatges a Tenerife en uns quants mesos? I ningú ho controlava?
    Després resulta que un diputat també del PP, havia fet en un altra època el mateix. Viatges particulars a Tenerife, pagats amb diners públics. A este l’han fet dimitir. Amb Monago no s’atreveixen.
    Tot plegat, estos viatges “charmants” recorden poderosament aquells que li van costar els càrrecs a Carlos Dívar, que era President del Tribunal Suprem i del Consell General de Poder Judicial. Havia fet 32 (sempre són 32?) viatges de luxe a Marbella i altres destinacions. L’home va acabar dimitint davant la pressió popular, malgrat que mai reconegué haver fet res incorrecte. Un penques el tio!
    A l’Ajuntament de Castelló s’han produït durant anys, abusos en l’ús dels vehicles oficials. No valoraré ara la necessitat o no de tindre un vehicle oficial o dos, però explicaré el que he vist i viscut en primera persona. Vehicles oficials amb el seu xofer, esperant a una regidora de la tropa, durant les més de 4 hores que es sabia duraria l’acte. El vehicle es podia alliberar per si feia falta algun altre servei, però no, hi havia qui se’ls apropiava durant hores. Una regidor (“es que ella no conduce” ens intentaven justificar) era recollida en el seu apartament de Benicàssim cada dia durant tota la jornada estival, i després retornada allà. Un regidor gastava el vehicle oficial per anar a fitxar a l’empresa on deia treballar, compaginant horaris impossibles amb la política. El més ridícul és que per les vesprades hi havia un xofer i un vehicle de guàrdia, per si calia algun desplaçament, però si algú programava alguna cosa per la vesprada, es pagaven hores a un altre xofer per a que el de guàrdia, seguis avorrint-se en la guàrdia.
    La crisi ha ajudat a que això ja no passe, però el fet determinant, el que va marcar un abans i un després, és quan en nom de Compromís i en una Comissió de Transparència, vaig exigir que s’anotaren els serveis. Qui agafava el cotxe, on anava, i quant durava el servei. Curiosament no hi havia cap control. Des de que s’han de descarar, l’ús dels vehicles s’ha racionalitzat dràsticament.
    La setmana passada, els membres de la Participació Ciutadana van anar a Madrid (en autobús, i van dinar menú, i van dormir a un hotel low cost) a una jornada de treball amb els responsables de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’allà. A mi em sembla més que raonable. Van anar a treballar. A compartir experiències i a formar-se. En este cas els costos es van calcular en base a les dietes que cobra un funcionari quan l’enviem a formar-se. Van aprofitar per visitar el Congrés i fer-se una foto. 
    Alguna gent ho ha criticat. A mi no em sembla just. Perquè paguen estos, el que van fer els de més a munt.
    D’abusos no en permetrem cap, nosaltres no participem de saraus i bureos, però això era tot un altra cosa. Era una jornada de formació de la que se’n beneficiarà Castelló. Puc entendre la gent ha superat el seu grau de tolerància. Però si no som justos, som injustos.

    0 0

    Les darreres setmanes he participat en les dues meses de treball que sobre el PGOU ha organitzat l’ajuntament. Tècnica l’una, econòmica l’altra. A banda dels partits polítics hi participaven col·legis professionals, sectors industrials i els més importants actors socials. Jo podia haver plantejat la meua presència allí com una qüestió de promoció política del meu grup o de la meua persona, jugar a quedar bé amb tothom, i fer algun discurset sense gaires implicacions, d’aquells que tant bé fa un que vostés i jo sabem, i que va presidir les dues sessions.
    No ho vaig fer. Vaig manifestar el meu desacord amb la visió que el col·legi d’enginyers industrials va dibuixar, consistent en que el nou PGOU havia de conservar 4 milions de metres quadrats de sòl industrial. Simplement perquè crec honestament que si en un llarg cicle econòmic de creixement no hem estat capaços d’atraure indústries, ara, amb els 2 milions previstos serà suficient. I sobretot, perquè a diferència del que opina el col·legi, mantenir la qualificació del sòl, té conseqüències reals i actuals, que perjudiquen la ciutat. Després hi tornaré.
    Vaig mantenir idèntica postura d’amable discrepància, amb el representant dels constructors, que també defensava que mantinguérem el major número possible de metres quadrat qualificats com urbanitzables. I ho justificava (jo crec que mirant-me a mi) dient que això no volia dir que s’anés a construir ja. M’hi vaig oposar. Vaig recordar que les previsions oficials de futur de la població a la ciutat, són de decreixement. I davant la pregunta de quants pisos buits hi ha a la ciutat, van acabar reconeixent que no ho saben. Doncs a mi em sembla que sense saber això, no es pot programar el futur de l'habitatge.
    L’oposició del meu grup a planificar en excés, serveix per contestar les dues propostes. Quan hem convertit en sòl urbanitzable sòl agrícola, s’han produït automàticament dos efectes perversos. El primer l’abandó del conreu, perdent així de forma notable, activitat agrícola, i pulmó verd de la ciutat. La segona el desorbitat augment del preu d’eixe sòl, i la concentració en mans d’uns pocs de la propietat. Un bon exemple d’això és Mestrets, que s’ha saldat amb un fracàs enorme, i dolor per a moltes famílies. Un altre exemple és la nonata Ciutat dels Xiquets. Un altre fracàs de la factoria popular, que ha convertit cultius en terra campa. 
    Em preocupa i molt, que alguns sectors, no hagen entés res del que ens ha passat en els darrers anys. I quan encara no hem acabat de pagar els deutes, vulguen tornar pel mateix camí. És eixa obsessió, que també comparteix l’alcalde i el PP, de que l’objectiu ha de ser créixer. I jo negue la major. L’objectiu ha de ser millorar la qualitat de vida. I fruit d’eixe benestar, ja es produirà, si cal, el creixement econòmic i poblacional. 
    Volem indústria? Sí. Però no necessàriament indústria pesada, sinó indústria tecnològica que ha d’emanar de la UJI i Espaitec, i que s’ha d’instal·lar en la zona industrial pròxima a PortCastelló. Indústria que aporte valor afegit a les mercaderies fabricades a Àsia i que han d’entrar pel nostre port per a ser distribuïdes a la resta d’Europa. I per això cal el corredor mediterrani, i una connexió amb la zona portuària.
    Volem turisme? Sí. Però de qualitat. No massificat. El turisme que busca el que tenim ara i no podem malbaratar. Bones platges, espais naturals, poca massificació… Caldran hotels? Segurament, però cosits a les zones habitades, interaccionant amb el comerç local. No ressorts. No ciutats de vacances. 
    I tot això és possible i és compatible…si fem un PGOU intel·ligent, que dibuixe una ciutat amb serveis, pensat per a les persones. I no un mer instrument d’ordenació per saber on es poden fer cases que queden buides, hotels que oculten les platges i Ciutats de les llengües que acaben per destruir l’entorn natural. Qualitat de vida. Eixe és el repte.

    0 0

    El Tribunal de Cuentas va elaborar recentment un informe fiscalitzador de la Llei de Dependència. Al text es reconeix que “de forma explícita” que “la carencia de recursos económicos suficientes” i la “imposibilidad legal de abonar las prestaciones económicas de forma inmediata (…) por las limitaciones presupuestarias” explicarien l’enorme retard en despatxar els expedients. 
    També diu l’informe que els fons finalistes estatals han experimentat una reducció des de 2011. Això explica, en bona part, que hi haja 189.427 persones a les que se'ls ha reconegut el dret d'acollir-se a alguna de les ajudes de la llei però segueixen esperant a rebre la prestació econòmica o el servei de què són creditors. Algunes d’eixes persones han mort esperant que hi haja diners. 
    Els diferents governs tant del PP com del PSOE, han privatitzat i donat tota sort de facilitats a no poques companyies del sector energètic. I això és difícil de desvincular del que es coneix com “portes giratòries”, és a dir, polítics que van a parar a Consells d’Administració d’algunes d’eixes empreses quan acaben la seua carrera política. 
    A Endesa  Aznar, Elena Salgado, Pedro Solbes, Miquel Roca i Rodolfo Martín Villa. A Abengoa, José Domínguez, Borrell, Rafael Escudero, Manuel de Vicete-Tutot i Ricardo Martínez. A Red Eléctrica de España hi van aterrar Ana Cuevas, José Folgado i Miguel Boyer (ara ja mort). A Repsol Josu Jon Imas, Luis Carlos Croissier i Mario Fernández. Acciona va col·locar a Carlos Espinosa i Javier Solana. Iberdrola a Ángel Acebes i Manuel Amigo. Marcelino Oreja va ser fitxat per Enagas, i Felipe González per Gas Natural. Ana Palacio a HC Energía. I Teresa Ribera a Isofotón. Per si s’han perdut, eren tots del PP i del PSOE, excepte tres (un d’UCD, un de CiU i un del PNB).  I resulta del tot lògic que la gent es pregunte si estos polítics treballaven ja en favor d’estes empreses quan havien d’estar treballant en favor del benestar col·lectiu. Quan eren càrrecs públics.
    El PSOE va donar el vist i plau a la instal·lació del dipòsit submarí de gas, anomenat Càstor, davant la costa valenciano-catalana. La injecció de gas, va provocar centenars de moviments sísmics terra endins, que causaren paüra entre la població. Davant del més que evident risc, es va acabar per prohibir l’activitat. I aleshores aflorà una clàusula que el govern socialista havia acceptat, segons la qual, si no es podia explotar el dipòsit, l’empresa ACS (Florentino Pérez i la llotja del Bernabeu), cobraria una xifra de 1.350 milions en concepte d’indemnització. La petició d’indemnització hagués arribat fora de termini, si el govern del PP no hagués allargat el termini de 5 a 25 anys. PSOE i PP, col·laborant per a fer guanyar diners a uns, i acceptant que eixa indemnització es carregue als rebuts de la llum de tots nosaltres en els pròxims 30 anys. 
    No sé si a vostés els sorprén, però l’empresa ja ha cobrat. En 15 dies, el govern que no troba diners per a p agar la dependència, els troba per a pagar a ACS. 1.350 milions! El mateix govern que no troba els 985’55 que va requisar als funcionaris l’any 2012, en forma de pagues extres que encara els deu.

    La primera veritat és que la llibertat d'una democràcia no està fora de perill si la gent tolera el creixement del poder a mans privades fins al punt que es converteix en alguna cosa més forta que el propi estat democràtic. Això, en essència, és el feixisme, la propietat de l'estat per part d'un individu, d'un grup, o de qualsevol altre que controli el poder privat.

    I este últim paràgraf, no és cosa meua, ho va dir textualment Franklin D. Roosevelt, que no va ser precisament un perillós roig. 


    0 0

    Va ser en el discurs de Nadal de 1969 que Franco (en pau descansem), va pronunciar aquella frase de “todo ha quedado atado y bien atado”. Ell feia referència a la  continuïtat del règim en la nissaga dels Borbons; però hui la frase ha adquirit vida pròpia. 
    Castelló no té PGOU per reiterades sentències judicials. El PP es va capficar en  una batalla legal que només va servir per dilatar el problema en el temps. Des del minut zero, Compromís va dir que amb independència de fins on ens obligués la justícia, políticament calia començar a redactar un nou Pla. Bàsicament perquè ara ja sabíem que la ciutat ni era ni seria com havia previst aquell document. I que per tant, ja no ens era útil. El PP va esgotar tots els terminis legals, abans d'arromangar-se i posar-se a la feina. No tenia pressa.
    Actualment l'urbanisme local està regulat per un decret de Conselleria que té validesa fins al 2017. Per tant, podem treballar amb seny i prudència, per a fer un nou PGOU consensuat, útil, amb futur. Hem aplaudit (i hem participat molt activament) en els fòrums i meses de treball. Ara bé, sorprenen les declaracions de Bataller i Bonig, urgint a aprovar el document abans de les eleccions. Ara té pressa.
    Per què? Amb el decret tenim cobertura legal fins al 2017. Ja que celebrarem eleccions a meitat d'any, no seria més raonable que l'aprovés la nova corporació emanant de les urnes? O és que davant la previsible patacada electoral del PP ho volen deixar tot “atado y bien atado”? 

    0 0

     Estic a anys lluny de ser la persona més intel·ligent d'occident (i esta frase ho prova), però també diré que no sóc més curt que un lligam trencat. En la meua vida laboral he canviat alguns colps d'empresa, de sector fins i tot. I un ensenyament bàsic ha estat que conéixer a una nova organització, a la seua cultura interna, al seu funcionament, a les seues normes, als seus ritmes, demana un cert temps d'aprenentatge.
    Ho vaig notar en arribar a l'ajuntament. Saber qui és qui, i com es fa cada què, em va costar un cert temps. Em va tornar a passar en arribar a la Diputació. Sistemes de treball diferents, terminis diferents, denominacions diferents per una mateixa cosa... tot plegat, complicat. Resum, per ser eficient en el teu treball has d'invertir molt de temps per decidir la primera cosa bàsica: et vols adaptar o ho vols canviar?
     Hi ha un fenomen anomenat “groupthink” o "síndrome del pensament grupal", que sosté que quan t'incorpores a un grup on hi ha un pensament fortament homogeni i dotat d'autoritat, influeix en les decisions de cada membre del grup. De manera, que un pot acabar posicionant-se en contra del que realment pensa, per una inconscient voluntat d'evitar el conflicte, o de sentir-se part del grup.
    D'altra banda, tant els experiments socials de Solomon Asch, com Stanley Milgram, permeten estudiar l'influència de l'entorn sobre l'opinió que un acaba expressant. Ja siga acceptant “ordres”, ja siga per mera contaminació d'altres membres que ocupen un mateix estatus que el propi.
     Va, anem al gra que s'acaba l'espai. Jo intente, i espere estar aconseguint, que ni Asch, ni Milgram, ni el groupthink, m'afecten massa. Conéc bé els funcionament de les institucions de les que forme part, però no he perdut ni un mil·lígram de la independència de criteri (el criteri del grup del que forme part) i de la vocació rupturista de determinats costums, privilegis i formes de fer; que em van dur ja fa anys participar de la política institucional.
    És més, hui gràcies a l'experiència i a la formació que paral·lelament m'he buscat, he consolidat el convenciment de que cal molt més que un canvi de govern. El que proposem és un canvi conceptual global. També semàntic. El PP ha aconseguit que l'imaginari col·lectiu conceptue com "participació ciutadana" o "pressupostos participatius", les pràctiques que es fan a Castelló i que no passarien cap control de qualitat. Cap. Ni un.
     És des de l'experiència i el coneixement, que hem consolidat la convicció de que els pressupostos municipals que presenta any rere any el PP, no es poden millorar amb esmenes. No s'arreglen movent diners d'ací a allà. No hi ha cap mena de control de que les inversions, despeses i subvencions, complisquen o no, amb els objectius que les motiven. Cap. Ni un.
     No hi ha mecanismes d'avaluació, ni ordinària, ni continua, ni en 360º.  
     No es tracta de canviar els polítics, ni és suficient amb canviar les polítiques, cal canviar els fonaments mateixos del sistema. Es tracta de convertir en acció política executiva, el que venim proposant des de l'oposició. Ho volem canviar quasi tot, sense treva i sense esglais. És el que Mónica Oltra ha encunyat com “transició amable”. I és ací on l'experiència juga un paper fonamental. Per això hem de liderar els nous governs. I per a fer això, és que els demanem a vostés suport i sobretot, col·laboració.

older | 1 | (Page 2)