Hi ha dos tipus ideals (en el sentit weberià) d'enquadrar l'acció política i el discurs que l'emmarca i acompanya. En realitat són dos tipus de mentalitats, no d'ideologies. De fet, trobem exemples dels dos enfocaments a dreta i esquerra. Té a vore amb la forma en la qual els gestors públics ens enfrontem als problemes d'acció col·lectiva i busquem el tractament més adequat. I això és fonamental, perquè les polítiques públiques de cada país, de cada època, depenen precisament de com s'ha enfocat.

La distinció entre "xamans" i "exploradors", és de Víctor Lapuente, professor de polítiques públiques a Goteborg, qui la va desenvolupar a un llibre seu del 2015 de títol "El retorno de los chamanes".

Lapuente diu que hi ha massa xamans i mancança d'exploradors. Personalment procure actuar com explorador, i crec haver-ho demostrat en algunes coses que vam fer en el panell de transparència a l'ajuntament de Castelló, amb els canvis en els quals viu permanentment el servei públic d'ocupació, o en la nostra aposta experimental pel teletreball, la setmana de 4D/32H, i en tantes altres propostes de transformacions parcials però determinants, que tant els costa d'entendre a tant de xaman que hi ha a l'oposició ... I al mateix govern.

Els fons no són per a tapar a forats, sinó per a transformar l'economia. Alineats amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i amb eixos de Next Generation EU. Sabem què cal fer, i com fer-ho. Som els alemanys del Botànic. 

Entenem per evolució aquell procés segons el qual els caràcters hereditaris d'una població d'organismes canvien amb el pas de les generacions. Reconeixem dos mecanismes principals que impulsen l'evolució. El primer la selecció natural, un procés que crea caràcters heretables que són útils per a sobreviure i reproduir-se, que fan que l'organisme esdevinga més comú en una població, i caràcters perjudicials que el fan més rar. Al llarg de moltes generacions, apareixen adaptacions per una combinació de xicotets canvis aleatoris successius en els caràcters i la selecció natural de les variants més ben adaptades al seu ambient.

Sobre això, el biòleg evolucionista Leslie Orgel va formular un parell d'axiomes coneguts com les Lleis d'Orgel. Les coneixen? La primera regla diu "Quan un procés espontani és massa lent o ineficient, evoluciona una proteïna que l'accelera o ho fa més eficient". Sóc de l'humil pensar, que les Lleis d'Orgel, són també d'aplicació a l'economia i el mercat laboral. Al cap i a la fi, també es tracta d'una població d'organismes vius. Empreses i treballadors.

El mes de juny del 2018, al MUVIM, en unes jornades organitzades pel servei públic d'ocupació, més d'una vintena d'experts multidisciplinaris, i representants dels principals sindicats i de la patronal, van par
lar i debatre sobre l'automatització, la renda ciutadana, nous nínxols d'ocupació, economia feminista, bretxa salarial, canvi climàtic... De forma molt majoritària es va entendre l'automatització com una oportunitat per redistribuir el treball i avançar en nous drets socials. Com una ocasió per a repensar i compensar el pes excessiu del sector serveis en l'economia valenciana. Com una palanca des d'on revisar el model productius.

En la meua intervenció inaugural vaig parlar de teletreball i de la disminució de la jornada laboral (4d/32h) com a aportacions a la millora de la productivitat, i com a factors que poden aportar millores en la crisi climàtica, reduint la mobilitat innecessària. Tot amb tres grans vectors de transformació, l'econòmic (pot augmentar la productivitat i el nombre d'ocupats), ambiental (pot disminuir desplaçaments i propiciar estils de vida més sostenibles); i social (pot millorar la conciliació familiar, el benestar al treball, i mitigar l'increment de patologies psicològiques associades a l'estrés laboral, minorant així la despesa sanitària).

El debat que vam encetar oficialment, no va arribar a transcendir més enllà dels cercles més directament relacionats, no penetrà en el debat públic, no va omplir columnes de diaris, o tertúlies. No en aquell moment. De la pandèmia que ens tenalla dia i nit, se n'han donat mil definicions, i se l'ha enfocat des dels més diversos prismes. M'arriscaré a dir que en el camp de l'evolució de les relacions laborals, del mercat laboral en el seu conjunt, està actuant com eixa proteïna que accelera els canvis en cerca de major eficiència. Hui, tot allò, és matèria de debat permanent.

I és que la segona regla d'Orgel diu: "L'evolució és més llesta que tu".

He format part del govern local de Castelló, del que per decisió pròpia opine el mínim possible en públic; i ara forme part del Govern Botànic, del que opine, també per decisió pròpia, una miqueta massa. En qualsevol cas no és intenció meua ara criticar coses concretes, o valorar-ne unes altres. Vull fer una aproximació més global.

He escrit alguna vegada que un govern de coalició té avantatges sobre un de monocolor. La primera perquè visions diferents ben gestionades, sumen a l'hora de trobar respostes als reptes. Respostes complexes a problemes complexes. La segona, perquè el fet que qui seu a la taula del costat siga alhora soci i adversari, desincentiva la temptació a pràctiques poc honestes, i si encara així es donen, seran denunciades. A diferència del que va passar amb el govern-règim popular, que ningú no sabia res, però generacions de dirigents fan cua als jutjats. I encara no s'ha acabat.

El problema és decidir si som adversocis o sociversaris. Això és fonamental, perquè determina que pesa més, i com ens aniran les coses. I molt em tem que hi ha qui no només no està disposat a rebaixar tensions, o a resoldre-les en privat; sinó que hi ha qui busca la confrontació permanent pensant que qui guanye la batalla interna guanyarà la guerra electoral. I no és així. No ho és. Si no sumem, tornen.

Crec que fins i tot hi ha qui ha creat una estratègia de tensar, potser pressionat pel congrés de la seua organització (no busquen pistes que tots tenim congressos pendents). I és veritat que en eixa estratègia de podar el Botànic, uns estan millor situats, perquè tenen, o creuen tindre, alternatives. Nosaltres no en tenim. No és previsible que governem sols, i només tenim socis possibles en els socis actuals. Crec que m'explique, i això que als adversocis els hi sembla un avantatge competitiu a favor seu, a l'electorat progressista potser li sembla l'única garantia botànica, i juga a favor nostre.

Té límits la llibertat d'expressió? La meua opinió és que sí, i la meua experiència ho confirma. El passat 6 de novembre es va celebrar el judici per una denúncia que vaig presentar l’octubre del 2017, contra un senyor (candidat de VOX, per cert) que a les xarxes m'havia insultat, amenaçat, i el que és molt més greu, atacat a la meua família, especialment a la meua filla que en aquell moment tenia 7 anys. No entraré en detalls.

Els fets van ser tipificats com injúries i ell va ser condemnat a pagar les costes, a indemnitzar-me i a una pena de presó substituïble per una multa diària, així com a publicar en els mateixos mitjans i amb igual dimensió i publicitat, la sentència condemnatòria. I ara que hi pense hauré de demanar al meu advocat que la faça executar.

El que passa és que altres voldrien que eixos límits ens amordassaren. Ho he viscut també, amb la demanda que el PP va presentar contra mi per qüestionar la seua honorabilitat en una conferència al Casino. Honorabilitat absent segons sentència del TSJCV. Un any amb amenaces públiques de que m’anaven a denunciar, mentre en privat volien un acord que passava perquè jo em desdigués, per a finalment presentar la demanda el dia que jo vaig dimitir com Vicealcalde per fer-me arribar a València entre portades i titulars. Em demanàven 5.000 €. Vaig guanyar. M'emparava la llibertat d'expressió, i el jutge va entendre que era lícita crítica política. El que ells pretenien era censura. Els van condemnar a pagar les costes, que per cert, també vaig haver de reclamar judicialment. Als culpables els hi costa amollar la gallina.

I vet ací, que el problema és trobar l'equilibri, saber on és eixe límit fi com un tel de llet. Pablo Hasél ha dit coses que van més enllà de la llibertat d'expressió? Diria que sí. Però mereix presó? Diria que no. Recordem el cas de Cassandra, aquella xicona que publicava acudits negres sobre Carrero Blanco. Condemnada també per enaltiment del terrorisme a l'Audiència Nacional, però posteriorment el Suprem va anul·lar la sentència perquè el fet jutjat "es reprochable social e incluso moralmente..., pero no resulta proporcionada una sanción penal". Perquè no és el mateix una amenaça terrorista en boca d'un terrorista armat, que en la d’un cantant desconegut. Per no parlar de Valtònyc, tres anys a Brussel·les, per cantar veritats reials i reals. Urgeix revisar el codi penal.

Com els joves, que en època de crisi, més que mai, es troben en una situació d'especial vulnerabilitat, cosa que genera una lògica i dolorosa desesperança. És en este context que l'extrema dreta troba el que ara se li'n diu finestra d'oportunitat. Assistim a una revolució larvada, allunyada d'aquelles conquestes sobtades del poder. Ara les revolucions són lentes, intenten guanyar posicions creant hegemonia de forma gradual en la societat, a poc a poc, i a base de xicotets canvis.

És cert que tradicionalment la gent més jove tendeix a abstenir-se en els processos electorals, però eixa voluntat d'arribar a ells, és una inversió a mitjà termini. Tard o d'hora, els i les joves acabaran prenent la paraula. I si des dels partits democràtics no som capaços de bastir un discurs creïble i polítiques que generen oportunitats, l'extrema dreta amb el seu discurs fal·laç però efectista, guanyarà posicions i tindrà el camí aplanat. No és nou. Als anys 20 i 30 del segle passat, els totalitarismes europeus van fer calaix entre els joves. Les Joventuts Hitlerianes a Alemanya, l'Opera Nazionale Balilla a Itàlia o el Front de Joventuts a Espanya, són alguns exemples de l'enquadrament de la gent jove en organitzacions fortament jerarquitzades per impartir disciplina i adoctrinament. Tot com a pas previ a esclafar tota oposició, i començar a controlar l'activitat política que els permeta reformes educatives d'adoctrinament per a modelar una societat al seu gust.

Com a algú interessat per la política, vore que eixa desesperança de gran part de la nostra joventut els pot acostar a posicions populistes i d'extrema dreta, em preocupa. Però com pare, com a oncle, com a ciutadà, hi ha una altra cosa que em preocupa encara més d'eixe desànim. Em referisc a la Teoria de la Desesperança de la Depressió. Sabem que la forma en la qual interpretem els successos negatius en les nostres vides, influeixen en l'aparició de problemes emocionals, com ara l'ansietat i la depressió. La desesperança és un greu factor de vulnerabilitat per a cert tipus de depressió, fins i tot per al pensament en el suïcidi.

No tindre un treball decent, ni esperança de tenir-lo d'ací a poc temps; no poder emancipar-se; la impossibilitat d'imaginar un futur estable que permeta dissenyar un model de vida autogestionat, porta a les persones afectades a explicar els successos negatius a partir de causes internes, estables i globals, i a pressentir conseqüències negatives. També a culpabilitzar. Els joves estan en l'atzucac d'autoculpar-se d'allò que no en són responsables, la qual cosa els deixa en una situació d'indefensió i de fragilitat; o de buscar culpables en els més dèbils que ells, que és el que intenta fer-los-hi creure l'extrema dreta.

Negue que siguen una generació perduda. Tenen capacitat i talent per eixir-se'n, bàsicament perquè el primer error és fer el que jo he fet, posar a tots els joves en el mateix grup, però han de tindre opcions. I això a ells no els hi ho podem exigir. Ells a nosalt sí.

Els autoanomenats partits constitucionalistes porten unes setmanes reivindicant que Espanya és una "democràcia plena". Quan a una democràcia li has de posar cognom, alguna cosa li passa.

En la part visible hi ha els parlaments que sorgeixen de processos electorals homologables amb els d'altres democràcies, un poder judicial tot ple de punyetes (ben brodades, això sí) i un poder executiu també homologable amb els del nostre entorn. També hi ha un exercit ple de galons i estrelles, que per terra mar i aire juren fidelitat a una Constitució més jove que la majoria de les dels països de l'entorn. I un cap d'estat elegit d'entre els candidats que neden en el fluïd seminal d'una nissaga, com a totes les monarquies.

Però hi ha coses que es veuen menys. La critarquía que permet als jutges entrebancar permanentment el treball del poder legislatiu, i sovint posats en evidència pel TEDH, o altres justícies europees. Accéssit per a la Sala Quarta del TSJCV i per al Poder Judicial periclitat. El clavegueram de l'estat que inventa proves falses contra els adversaris polítics, que són convenientment presentades en societat per la premsa amiga. La guerra bruta i la polícia política amb Villarejo i amb el capellà de Bárcenas. La corrupció sistèmica que ha permés al PP guanyar eleccions una darrere de l'altra gràcies al finançament il·legal. Un ex cap de l'estat amb gran facilitat de relació amb el sexe convexe, i de nul·la relació amb la declaració de la renda. Regularitzant des d’orient el seu frau a occident.

Uns cossos de seguretat de l'estat que veuen condicionada la seua imatge pública pels excessos evidents en algunes actuacions. Un país on es desnona al pobresde dia i de nit, incapaç de garantir el dret constitucional a un habitatge digne. Una llei mordassa, que amordassa la llibertat d'expressió. Un model econòmic que ens converteix en el resort d'Europa i ens condemna a la subsidiarietat i a l'atur estructural desbocat. Lassa i Zabala i les converses que acabem de conéixer i que assenyalen com assassins a alguns que van morir amb medalles. La connivència indecent entre la política de portes giratòries i el preu de la llum...

Un iceberg a la deriva.

Els confessaré un secret del qual uns dies no me'n sent gens orgullós i altres em sembla que té la seua gràcia. Fa dos anys s'acostava el meu aniversari, i jo tenia il·lusió de tindre una agenda electrònica, i sabia que a la meua parella, que és molt analògica, difícilment se li ocorreria regalar-me-la. Així que vaig ordir un pla.

Unes setmanes abans de l'aniversari, vaig començar a entrar en la seua sessió de treball de l'ordinador que compartim, i a fer recerques d'agendes electròniques en el buscador, conscient que l'algoritme faria que a poc a poc, quan ella es posés a treballar, anirien apareixent-li anuncis d'agendes electròniques de diferents models i marques. I confiant en allò que es coneix com a publicitat subliminar.

El matemàtic Abu Abdullah Muhammad bin
Musa al-Khwarizmi, no es podia imaginar al segle VII que aquell terme creat per ell acabaria governant les nostres vides. Si jo que sóc un boomer amb escasses habilitats tecnològiques he aconseguit una agenda electrònica que de cap manera se li hagués ocorregut regalar-me a la meua parella, els qui de veritat controlen la tecnologia i la intel·ligència artificial, ens fan fer el que volen.

Recorde que fa temps vaig dir que agraïa a la premsa que m'oferís un espai per esplaiar-me explicant les meues idees, però que a mi m'agradaria poder escriure al DOG, i ara que ho faig, m'adone que de veritat el que m'agradaria és poder escriure l'algoritme que ens regeix. Entenguen, a mi personalment, no. No dic això. Dic que cal un control públic, democràtic i transparent, d'estes formulacions matemàtiques que determinen el que anem a comprar, en què anem a treballar, com ens vestirem i fins i tot de qui ens enamorarem. Perquè la vida és una cosa massa seriosa, per a deixar que la dirigisquen corporacions opaques, amb interessos econòmics i ètica absent.

L'any 2009, a Barcelona, vaig assistir a una conferència del professor Ramón Tremosa, actual Conseller d'Empresa de Catalunya, que versava sobre la importància econòmica dels ports. I recorde que va posar un exemple (del que probablement no seré capaç de recordar les xifres exactes) que em va colpir, perquè era molt pedagògic.

Les samarretes es descarreguen del vaixell i es traslladen a una xicoteta nau on hi ha instal·lada una empresa de recent creació. Es dedica única i exclusivament, a obrir les caixes, crear etiquetes amb codi de barres interpretable a través d'un lector òptic, cosir-les a les samarretes, tornar-les a empaquetar, i deixar-les llestes per a la distribució. Per tant, hi ha treball manual de magatzem, de costura, però també tecnològic. Perquè els etiquetatges es fa gràcies a un sistema nascut a la Universitat pública Rovira i Virgili, que ha donat pas a una spin-off posada en marxa per egressats d'aquella universitat.

Trobe que és una definició magnífica del que podríem anomenar valor afegit en l'economia. És a dir, la suma dels valors addicionals que adquireixen els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. I ho diré de forma poc acadèmica, Àsia és ara mateix la fàbrica del món, i Europa un dels principals mercats. No podem competir per preus contra les economies que estan en un grau de desenvolupament molt inferior a les nostres, per tant, el nostre espai en l'economia global ha de ser la qualitat, la innovació, i el valor afegit a eixos productes bàsics.

Al País Valencià, des del 2008 fins al 2020 la composició del nostre PIB, segons dades EPA, ha consolidat una molt preocupant tendència, al concentrar en el sector serveis un 75'30% del total dels llocs de treball. Quasi 9 punts més que la mitjana espanyola!

Tornem a la samarreta. Una samarreta de cotó pot tenir baix valor afegit, però si li afegim compostos per obtenir un material transpirable pot ser de mig valor afegit, i si a més de ser transpirable, la seua producció es fa utilitzant material reciclable, obtenim un producte d'alt valor afegit. Com calculem eixe valor en un restaurant, en un hotel, en una agència de viatges, en una sala de festes?

Investigació i tecnologia com amb la samarreta, o serveis depenents del sol i platja? Per dir-ho amb un joc de paraules d'anar per casa, hem de triar entre l'economia de valor afegit, i l'economia de calor afegit.

Deia Lacan que el subconscient és el discurs de la cosa repetida. Per això l'exabrupte que va cridar des del seu escó un diputat popular quan Errejón reclamava millores per a la salut mental a la sanitat pública, no és més que la verbalització de la seua forma de ser i pensar. No va ser un error, com ha dit, va ser l'expressió sincera del seu pensar més íntim. Una altra cosa és que la complexitat del seu pensar siga similar a la de la recepta del calamar a la romana, i que ell tinga la sensibilitat d'un musclo bullit.

I és que desgraciadament estes coses es repeteixen amb massa freqüència. "Vés al médico"és el "Que se jodan" modernitzat. I ens alarmem, però eixides de to com estes, només són possibles perquè el nivell parlamentari és en general lamentable.

Toni Cantó ha abandonat per segona vegada la política, com a pas previ per tornar a incorporar-se a la política, en una nova escuderia. És la història de la seua vida pública, de la seua ambició sense principis. El dia del seu abandó van començar els panegírics, les hagiografies a cura de propis i estranys que venien a dir que era un gran polític i un excel·lent parlamentari. No ho era. No ho és. Mai no ho serà. És un inútil, un demagog, un falsari, un pocavergonya, un ofenedor, un propagador de mentides. I qui millor defineix el seu pas per la política, és ell mateix.

L'endemà de la seua dimissió, Risto Mejide el va contractar en directe com a comentarista per al seu programa "Todo es mentira". Cantó encaixa bé en un programa amb eixe nom, que es dedica a blanquejar el populisme de dretes i que fa antipolítica permanentment. Preguntat al polític en excedència si estava disgustat amb el segon partit que ajuda a enfonsar, Cantó ho explica amb un sol exemple. “L’executiva ha fet un video -va dir- amb fragments d'intervencions de diferents líders del partit, i a mi no m'hi ha inclòs. I això que les meues intervencions en les Corts, tenen més visites a Youtube que les de tots ells junts".

La youtubització de la política! Incapaç de dir que ha aconseguit com a millora de la vida de la gent en tants anys de polític, es mesura per l'èxit en xarxes. Com El Cejas, com aquella socorrista de San Sebastian de los Reyes del "la he liado parda", que va generar un núvol tòxic al poble, com Cantó a la política.

El nom prové d'una situació que es va produir en temps de la dominació britànica a l'Índia. El govern britànic estava preocupat pel nombre de cobres verinoses en Delhi. I no va tindre altra ocurrència que oferir una recompensa per cada cobra morta que s'entregués a les autoritats colonials.

Un exemple de com polítiques públiques d'assignació de recursos, tenen com a resultat un empitjorament de la situació. Això s'associa al fet d'emprar el mateix indicador per a avaluar una política pública i assignar recursos.

Salvant les distàncies, hauríem d'aprendre alguna cosa d'estes experiències. No diré jo que ningú munte un bar o un restaurant, o una agència de viatges per a poder rebre 2500 euros miserables. Clar que no. Però quants negocis no viables estan mantenint-se en l'UVI econòmica gràcies a les ajudes públiques? Siguen a fons perdut, crèdits a baixíssim interés, condonació de taxes o impostos...

Els fons europeus de recuperació poden ser una oportunitat per a canviar el model productiu valencià, o una cacera de cobres. I em banyaré. Estem competint amb altres comunitats per a vore qui s'emporta la hipotètica macrofàbrica de bateries elèctriques, i jo no recorde el debat sobre si això és o no és una bona idea, que hauria de ser previ. I no parle només del cost mediambiental que una indústria així té, i que no és menor, sinó fins i tot des del punt de vista econòmic i d'ocupació.

Entenc i defense la necessitat que des de l'esfera pública es participe en determinats sectors, i se'ls acompanye i incentive. Però... La realitat és que si no es fabriquen més cotxes elèctrics no és per falta de bateries, és perquè continuen tenint menys prestacions que els de motors d'explosió, i perquè s'està produint una davallada important en la compra de vehicles particulars. Els joves ja no es trauen el carnet el dia que fan els 18. I és una tendència que ja s'ha estabilitzat i sembla anar a més.

Amb una alegria poc científica ho fiem tot a l'eixida de la crisi sanitària que ha dut terribles conseqüències econòmiques. Però això ve d'abans. No eixirem d'eixa crisi, no hi haurà recuperació duradora per al sector de l'automòbil. Tots els indicadors porten a pensar que el sector seguirà en declivi, la mala evolució del sector, seguirà. I aleshores? Per a què una macrofàbrica de bateries? Si no té demanda! Si tot sembla indicar que cada dia en tindrà menys!

Ens diran que el transport públic, que el transport de mercaderies per carretera, podrien compensar la manca de demanda de l'automòbil particular. No. Darrere del projecte no hi ha cap empresa de transport per carretera, perquè ara mateix un camió elèctric és impossible. Ni Adif. Qui empenta és Volkswagen, Ford, Seat, o la mineria extremenya del liti o Iberdrola. Si el projecte fos rendible, no necessitarien els fons públics, ni hagueren esperat a la pandèmia per descobrir-ne la urgència. No. El que passa és que cau el consum de vehicles particulars, com des de fa anys cau el consum d'electricitat a Espanya. Tot este projecte no és més que una excusa per a rebre diners públics, per a recapitalitzar-se prometent que faran coses que en el millor dels casos no necessitem. I en paral·lel massa administracions defensant donar ajudes als caçadors de cobres, per poder dir que fan alguna cosa davant un problema tan greu.

I tant de bo foren només les bateries. El més greu és que cada dia sembla més evident que estem a punt de convertir esta oportunitat històrica de transformar la nostra economia, en un nou Pla E gegantí. Tot seran rotondes econòmiques. És a dir, invertirem en propostes que ens faran pegar voltes sobre un eix equivocat, i del que ningú no sap exactament per quin carril circular per eixir sense tindre un accident.

I és que això de la Constitució... Per quina raó un auxiliar administratiu, una enginyera, un brossaire han d'estudiar la Constitució per a exercir el seu ofici? No seria millor que passaren proves relatives a la funció que han de desenvolupar, i si aproven, que tingueren un any per a aprendre's la Constitució? O més encara, que saber-se les disposicions transitòries siga un mèrit, no una obligació. Al cap i a la fi, és poc probable que a la funcionària que emet els certificats d'empadronament, un ciutadà li demane que li explique l'article 132.2. Però ningú no es planteja això. El plantejament és simple: si vols presentar-te a les oposicions, has de complir amb els requisits, i un és que et sàpigues la Constitució. Ningú no ho discuteix, per poc útil que siga.

En canvi sí que hi ha qui diu que hauries de poder ser funcionari sense saber valencià, que en tot cas hauria de ser un mèrit que dona mig puntet, o que primer aproves i després si de cas ja l'aprendràs. I mira, no. Això no pot ser. Perquè és molt més probable que a la bibliotecària li pregunten "On guardeu la traducció de La feréstega domada que signà Giménez Lloberes?", que no pas que li pregunten si abans de nomenar al Fiscal General de l'Estat, el Rei ha d'escoltar o no al CGPJ.

El valencià és llengua oficial, i això vol dir que té el mateix estatus que el castellà. No que el castellà siga preeminent en ordre jeràrquic, que molt estudiar la Constitució, i poc de semàntica! Plantejar el requisit de coneixement de la llengua pròpia com una limitació de drets dels futurs funcionaris, és un despropòsit. Això no va dels drets dels treballadors públics, sinó de la ciutadania. L’Administració no té drets, sinó deures i una de les obligacions de l’Administració, i de qui hi treballa, és tractar a tota la ciutadania per igual. Per tant, preval el dret a ser atés i entés en valencià, i qui no entenga això difícilment serà un bon servidor públic.

Adam Smith va crear la metàfora de la mà invisible, que segons ell és la que permetria que l'economia de mercat tinga la capacitat d'assolir el benestar màxim mentre busca el seu propi interés. El que no va dir Smith és que la mà era la de Keynes.

I és que la història es repeteix en espirals. El president americà Woodrow Wilson va impulsar fa ara un segle i un pessic, un programa polític de tall progressista per intentar aturar l'avanç de l'anarquisme i socialisme que creixia pel descontentament social. A les classes mitjanes s'hi havia instal·lat la convicció que la pinça entre els més rics i els més pobres, posava en perill la seua democràcia liberal. Wilson va abanderar polítiques redistributives, és a dir, impostos als de dalt i ajudes als de baix, des de la convicció que el sistema exigia l'enfortiment de les classes mitjanes, i que les desviacions de pobresa extrema i de gran acumulació, havien de ser modulades des de l'estat.

En anys d'entreguerres i la Gran Depressió van acusar Keynes de canviar d'opinió, perquè ell sempre havia mantingut que les anàlisis econòmics i l'acció del govern haurien d'estar dirigits per la raó i no per la ideologia de partit o interessos de grup. John Maynard Keynes va pronunciar la que probablement és la frase més honesta que mai no ha pronunciat un economista: "Quan els fets canvien, jo canvie d'opinió. I ¿vosté què fa?" Garicano, i tots els garicanos i garicanes de la dreta conservadora que es vol fer passar per liberal, podrien tindre el valor i l'honestedat de l'economista, i reconéixer que han canviat d'opinió. No ho fan. No han canviat.

Els Chicago Boys no han entés ni a Wilson! Exigeixen ajudes per a tothom, grans propietaris inclosos. Però es neguen a què els rics paguen més impostos. És impossible redistribuir el que no pots recaptar. Faré un tweet: "Algú té el telèfon de Pitàgores? És per a uns amics"

Hi ha un deliciós llibret de Josep Vicent Marqués, de nom "Amors impossibles", que m'agrada rellegir de tant en tant. Alguns dels relats els protagonitzen un socràtic i un sofista, que contraposen permanentment les seues personals formes d'entendre el món, amb un llenguatge costumista. Hi he pensat estos dies, perquè tinc un encàrrec que no sé si trobaré el temps, o tindré el talent per a complir, o això meu amb el món dels editors serà un altre amor impossible.

I ho vinc a dir, perquè igual que Marqués contraposava dues escoles filosòfiques, hagués estat interessant contraposar a Max Weber i a Karl Marx, discutint sobre l'origen del capitalisme. O fins i tot a Calví i al Papa Lleó XIII barallant-se intel·lectualment sobre el valor del treball en l'ànima del fidel.

Mentre Marx mantenia que la mentalitat capitalista procedia del desenvolupament econòmic capitalista, Weber al seu llibre "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" es demanava si l'origen d'eixa mentalitat capitalista moderna no provindria més aviat del mode de vida generat pel protestantisme calvinista.

I és que contràriament a la concepció catòlica, la reforma protestant va accentuar la dimensió ètica i religiosa del treball. El catolicisme manté que encara portem la màcula d'aquell pecat original, i la condemna del seu déu: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", Gènesi 3:19. Fins que tornes a terra! Ni jubilació, ni vacances pagades. Poca broma!

En canvi el protestantisme en fa una lectura ben diferent. Luter encara té alguna cosa de tradicionalista, amb l'assumpció de la professió com una que cosa que l'home havia de fer com una missió imposada per Déu. Però Calví ho fa saltar tot pels aires. Perquè mentre per als catòlics el treball és un càstig, el calvinisme el sacralitza considerant-lo la contribució positiva i necessària de l'home a la manifestació de la glòria de Déu. Encara més, el creient calvinista havia de portar una vida austera, però la riquesa només és reprovable quan incita a la comoditat i a la sensualitat. Ara bé, com a deure professional constitueix un precepte obligatori; i les riqueses acumulades no s'havien de conservar inactives, sinó invertir-les en noves activitats productives. 

Encara arrosseguem aquella visió! I és ací és on troba Weber el suport a la seua visió, i ho concreta: «el capitalisme victoriós no necessita ja d'estesuport religiós, ja que descansa en fonaments mecànics». En altres paraules, una vegada que assentat el capitalisme pren vida pròpia creant necessitats i construint els mitjans per a la seua perpetuació sense necessitat que la ideologia puritana, ni més déu que el Fons Monetari Internacional, el Fòrum de Davos i el Banc Mundial. La Santíssima Trinitat del capitalisme.

Crec que Marqués hagués escrit alguna cosa així:

"Un catòlic pescava a la platja, mentre un calvinista el mirava amb atenció. El pescador va notar un fort sotrac a la seua canya, va estirar amb determinació i l'ham va complir amb la seua funció. Uns breus minuts d'estira-i-arronsa entre el peix i el pescador, i a recollir fil. El bon home havia capturat la seua presa.

Amb parsimònia la va desenganxar de l'ham, va posar el peix a la cistella, i va començar a recollir els seus estris. El calvinista que el mirava li va dirigir per primer colp la paraula.

-Ja marxa? No pesca més?

-Sí senyor, ja marxe. Ja tinc un peix per al sopar.

-I per què no en pesca un parell més?

-No tinc tanta fam.

-Però els podria vendre. Vosté es menja el seu peix, i la resta els ven.

-Per a què fer?

-Home, amb els diners dels guanys podria comprar-se una segona canya.

-Una altra canya? Per a què?

-Podria pescar el doble, i vendre el doble de peixos, i guanyar més i més diners.

-I què se suposa que podria jo fer amb tots estos diners?

-Home de déu! Podria estalviar i comprar-se una bona barca pesquera.

-Una barca? Però per a què vull jo una barca?

-Podria entrar mar endins. On hi ha més peixos, i pescar moltíssim més que la vora.

-Ja ho entenc. Però és que no sé que podria fer jo amb tots estos peixos.

-Doncs una xicoteta fortuna, home. Ben administrats els diners de la venda, li permetrien comprar una segona barca, i després una tercera fins a tindre la seua pròpia flota de barques de pesca.

-Jo no podria fer-me càrrec de tot això.

-Però podria contractar a gent del poble que ara no té feina. Altres pescadors treballarien per a vosté.

-I aleshores jo que faria?

-Home... Podria anar tranquil·lament a la platja a pescar."

De tot això va també el debat sobre la setmana laboral de 4 dies. De treball just el que necessitem per a sopar, i dedicar la resta del temps a estimar-nos els uns als altres. Paraula de Nomdedéu

Malgrat que el seu origen siga fruit de controvèrsia, esta castellaníssima expressió l'associem a una nit en blanc, perquè les preocupacions no ens han deixat agafar el son.

Però jo visc a Castelló, i ací aquella decisió també ens afecta. És cert que ValènciaPort no creix només perquè MSC haja decidit desviar allà una línia que fins fa poc escalava a PortCastelló, però també és cert que la naviliera MSC ja duia el 90% del seu trànsit a València, i que porte allí la línia que hem perdut a Castelló no li genera un benefici addicional remarcable, en canvi, per a nosaltres el perjudici és gran.

Els éssers humans som capaços de pensar, decidir voluntàriament i jutjar els nostres actes, gràcies al fet que utilitzem la raó. Una facultat consistent a aplicar normes i lògiques en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories.

Però clar, la civilització ens hem dotat de tantes normes, que d'antic hem hagut de professionalitzar la funció dels judicis, creant els jutges. De l'antic Egipte sembla que vénen els més remots amb este nom. Els romans els hi deien pretors i des de Recesvint "iudex", que és jutge en llatí. De l'àrab "al qadi" derivà "alcalde" un altre dels noms que rebien. O també "oïdors" perquè bàsicament eixa era la seua funció, oir a les parts i prendre una decisió.

Actualment a eixos professionals d'escoltar i decidir, d'aplicar les normes, els hi diem... De tot. Perquè crec que confonem el nostre dret a jutjar, el judici propi, amb
una sentència judicial que, esta sí, correspon a jutges i magistrats. I les sentències s'acaten. Per tant, respecte pels jutges.

Ara bé, en cap cas vol dir que les seues decisions no siguen opinables o discutibles. Amb major o menor raó jurídica, perquè allò que tenim els éssers humans és la capacitat de pensar i reflexionar, i en este procés intervenen la intel·ligència, els coneixements, les emocions i la raó. I a això, tot i acatar les sentències, no hi hem de renunciar.

Jo no ho pense fer, i per això dic, que per molt ajustada a dret que siga la darrera sentència que exonera de tota responsabilitat al que en algun moment va ser Molt Honorable Sr. Camps, és absurda, incomprensible i profundament perillosa.

Perquè per fer-ne un resum, ve a dir que, amb independència que el 75% dels fons que va gastar la Fundació que es va muntar per a la visita del Papa a València eren públics, la fundació era privada; i per tant, no regeix el dret administratiu. I Camps que no n'era membre, no pot ser responsable del que pogueren fer. I va més lluny, diu que quan Camps explicava a tothom que el volia sentir, i a tothom que li publicava el que deia, que ell feia i deixava de fer, que en realitat, això no té rellevància jurídica, perquè fer-se el fatxenda, no és delicte.

És a dir, que si un càrrec públic vol fer negocis indecents, la millor fórmula és una fundació instrumental a la qual regar amb la caixa pública. La sentència ens ho explica.

Per això Weber va contraposar a este sistema nociu, un model que anomenà Burocràtic, que opera sota el principi de la meritocràcia. És a dir, processos reglats, que puguen garantir neutralitat, igualtat i previsibilitat. Tot pensant a oferir seguretat jurídica a la societat. Però el fet cert és que el sistema mai no ha acabat d’implementar-se del tot i conviu amb molts tics del sistema clientelar. Els interessos subjectius de polítics i tècnics, individuals o col·lectius, sempre troben una drecera per a fugir de l’estandardització normativa, saltant-se la neutralitat. I d’altra banda, a mesura que s’ha ampliat el catàleg de serveis públics associats a l’estat del benestar, s’ha fet palés què el model burocràtic és massa rígid, i dificulta quan no impedeix, la prestació de serveis de forma flexible, eficaç, eficient, creativa i innovadora. La burocràcia és el colesterol de l’administració, col·lapsa el sistema circulatori. Encara que hi ha qui manté, que com amb el colesterol, de burocràcia n’hi ha de bona i de roín (Charles Landry, The creative bureaucracy).

Però la convicció que la gestió pública sempre és més defectuosa que la gestió privada, porta a alguns (Osborne i Gaebler, o Barzelay) a proposar el Model Gerencial, advocant per la flexibilitat i preocupats per l’eficàcia i eficiència, aposten per la privatització, l’externalització i les tècniques de la gestió privada, com la creació d’una gerència tecnocràtica a l’administració pública. La realitat, però, és que això de què el sector privat està millor gestionar que el públic, és una opinió ideològica, que no està recolzada per cap experiència empírica. Mazzucato i altres, ha controvertit acadèmicament esta idea.

El Model Gerencial pretén la desinstitucionalització, la desregulació de molts processos burocràtics per tal de guanyar en discrecionalitat en la gestió. I això obre la porta a l’arbitrarietat, el clientelisme i la corrupció. Tots els guanys en eficàcia es perden per culpa de la manca de seguretat jurídica. Perquè a sobre, el model burocràtic és autoimmune, hi ha aconseguit sobreviure a tots els canvis proposats. Hi ha una mena de “deep administration”, que sobreviu a tots els canvis de govern. I una classe de polítics que potencien o s’aprofiten, d’esta indecent manera de fer. De tal forma, que quan hi ha un conflicte entre mèrit i flexibilitat, quasi sempre guanya el neoclientelisme.

L’Estat Regulador és el quart dels models, i té dos principis bàsics. Cal deixar en mans de la iniciativa privada els serveis bàsics, i dedicar-se simplement a regular el mercat, per aportar un poc de consciència social. La política ha de delegar l’activitat reguladora independent i tecnocràtica… Com si les comunitats epistèmiques no tingueren ideologia! I en tenen, però no passa pel filtre de la democràcia i el sufragi. És a dir, primer apartem als polítics de la gestió directa, i els substituïm per directius públics professionals, i tot seguit apartem de la política i dels polítics els elements més crítics que afecten la vida de la ciutadania.

Que les administracions necessiten millorar la seua gestió està fora de tot dubte, ara bé, la solució no és en cap cas, gestionar-la com si fos una empresa privada. Tot això de l’anomenada “fugida del dret administratiu”, és una pèrdua de seguretat jurídica per als administrats. No ens enganyem. Tot simplement cal dir que no es poden gestionar igual, organitzacions dedicades a coses diferents, amb interessos diferents, objectius diferents, stake holders diferents…

Detectat el problema, i descartades les falses solucions, ens queda la Governança. La complexitat d’actors vinculats a la defensa i desenvolupament del bé comú, reclama innovació organitzacional. Col·laboració de les administracions amb empreses, tercer sector, i xarxes ciutadanes organitzades. Es tracta construir un model plural, horitzontal, democràtic i participatiu.

Coordinar tots estos interessos particulars, per aconseguir acostar-se al bé comú, reclama de la figura del Metagovernador. I això sí que ha de ser una competència exclusiva de l’administració pública, dirigida pel Govern polític, legitimat per la democràcia representativa. Però per a aconseguir això cal que el poder polític recupere la seua capacitat d’influència sobre l’economia i sobre els mercats, i d’altra banda que la maquinària de l’administració pública siga suficient però àgil, ben estructurada però flexible, i sobretot, més intel·ligent i amb capacitat d’aprenentatge. Necessitem més personal, al País Valencià tenim la ràtio de treballadors públics per habitant més baixa de tot l'Estat, i digitalització intensiva. Big data com un instrument del servei públic.

Perquè ara mateix tenen més informació, i més capacitat tecnològica per a ser Metagovernadors, les corporacions del GAFA, que les administracions. I això és extremadament greu.

2- Busca un eslògan grandiloqüent. No importa que no tingues un projecte per portar la teua promesa a terme.

3-Presenta als teus electors com a víctimes a les quals altres vénen a llevar-los el que havia guanyat amb la merescuda suor del seu front.

4- Practica la política de l'odi. Assenyala els presumptes culpables i compromet-te a eliminar-los.

5- Per minar a l'adversari, tot s'hi val. Sobretot, insinuacions falses.

6- Si pregunten les fonts de les teues acusacions, respon amb vaguetats: "tothom ho sap", "ho van dir a la tele..." Si t'enxampen, tira-li al teu adversari la culpa d'haver creat la faula.

7- No dediques esforç a crear programes, legislar o governar; sinó a comparéixer en mitjans i xarxes socials. La teua força és a les teues promeses i acusacions, no en els teus èxits.

8- Infon entre els teus seguidors la por als teus adversaris i incita'ls a realitzar accions per acovardir.

9- No condemnes mai les amenaces que els teus coreligionaris llancen als teus adversaris. Arregla't per assegurar que no provenen de tu, però insinua que alguna cosa hauran fet estos individus per meréixer-ho. Defensa't dient que ells tampoc et demanen perdó quan t'insulten.

10- Apodera't dels símbols d'identitat del teu país (bandera, exèrcit, rei, víctimes del terrorisme...) Fes-los servir fins a l'avorriment, de tal manera, que al teu adversari li arribe a resultar incòmode associar-se amb ells.

Ara et demane de fer un exercici honest. Reconeixes en el partit al que votes acompleix amb tots o alguns d'estos manaments? Doncs estàs votant a Bannon, l'estrateg de la ultradreta que va dur a Trump a la Casa Blanca, i que finalment va ser apartat de l'equip, perquè fins i tot a Trump li semblava racista. Això no obstant, no li va impedir indultar-lo i deixar-lo eixir de la presó on va fer cap per haver robat fons d'ONGs.

Tampoc no és res pròpiament nou, Steve Bannon revisa (i empitjora) els trenta-huit estratagemes de Shopenhauer per tindre sempre raó. I és que l'art de la discussió és l'art de la guerra: l'únic que compta és la victòria final per molt falsos o equivocats que siguen els teus arguments. La millor arma de destrucció massiva que tenim per esta guerra és el llenguatge.

Si dones per bo este darrer enunciat, tu també votes a Bannon.

Diria que en general, marxar no és fàcil. I marxar d'un lloc abandonant una feina que t'apassiona, encara menys. Esta setmana s'ha saldat amb tres marxes de destacades personalitats del panorama polític.

També és cert que en un país on hem tingut membres del govern participant en terrorisme d'estat, en màfies econòmiques, alimentant el clavegueram i el deep state, a ell se l'ha massacrat molt més. Quan de tot el que se'l pot acusar, si de cas, és d'incoherent i boques. Però tampoc exagerem, que hi ha polítics a qui han arruïnat econòmicament, a qui han fet perdre eleccions amb informacions falses, i polítics a la presó per fer un referèndum. Anem amb compte amb els martirologis.

També ha marxat Isabel Bonig. A ella li han fet el llit els seus d'una forma innoble. Mai no m'ha agradat la seua forma histriònica de fer política, i com a gestora va prendre decisions nefastes que ens han costat molts diners que ha hagut de pagar el Botànic. Però li van encomanar gestionar el desastre col·lectiu de les eleccions del 2015, i ha donat la cara. I ara, no li han donat l'oportunitat de rendibilitzar, si era el cas, el seu treball. Prefereixen al fillol de Zaplana, perquè el PP només guanya amb eixos perfils.

També ha marxat Gabilondo. Però en este cas, no es notarà. No es va notar que hi fos.

Dimecres amb un grup d'amics comuns, vaig dinar amb algú que va deixar la política fa ja un parell d'anys, després d'una llarga i brillant carrera. Un dels adversaris a qui més he respectat, i a qui més aprecie. Ell va marxar sense haver perdut mai, diu, perquè el seu perfil no encaixa en la política que es fa ara. No hi ha gairebé espai per a la reflexió, per al debat. Tot són crits i sobreactuacions. Té raó. I és un drama.

Ser demòcrata no és cosa senzilla. Necessita entrenament, és un procés permanent, sempre inacabat. El demòcrata es fa, no se'n neix de demòcrata. No cal més que vore el nostre comportament quan som nadons. Tot ho arreglem imposant la nostra voluntat. A crits. A plors. I ja s'ho farà la resta per endevinar allò que volem, o allò que ens molesta. Que nosaltres mentre no aconseguim que la resta en done el que volem seguirem fent una bona rebequeria. Tot ens és igual. Irresponsabilitat absoluta. Anava a dir que seríem capaços de... Però que carai! Ho fem! Ens caguem a sobre, i la responsabilitat de netejar-nos, endreçar-nos i tornar-nos a deixar ben estiradets a descansar, és dels altres.

El fet d'entendre la importància de complir amb unes normes de convivència, de respectar certs costums, o determinats horaris, o d'entendre que hi ha coses que en un lloc estan bé i en un altre no, tot això, i més, és un aprenentatge. Aprendre a evacuar al lloc adequat no et converteix en demòcrata, tampoc. Això ho pots aconseguir ensinistrant un gos, per exemple. El que et confereix la condició de demòcrata, condició que tret que Frank de la jungla em puga desmentir, només es dóna dona a les societats humanes (o a algunes), és entendre, acceptar, i participar dels mecanismes de presa de decisions.

Escoltar educadament, fer pedagogia de les teues posicions, ser propositiu, però també receptiu a quan els altres ho són. Entendre la discrepància com una aportació que ajuda a millorar, i no com alguna cosa que has de tolerar amb disgust, perquè toca. Apreciar les opinions alienes, especialment si no les comparteixes. No ser un gregari irreflexiu, ser autocrític. Entendre que el consens és l'art de fer que ningú no guanye del tot per tal que ningú no ho perda tot. Però entendre també que de vegades, el consens no és possible, o fins i tot, no sempre és necessari, ni bo. Allò que sí que has d'aprendre a acceptar, és que respectant profundament les minories, les majories guanyen.

I no se li val a dir que la gent vota malament. Òbviament que pots pensar que el resultat no serà bo, perquè a tu t'agradaria fer coses molt diferents de les que faran, però el que has de fer és pensar com és que els altres han convençut a més gent que tu. I esforçar-te en què no torne a passar. La democràcia és un aprenentatge permanent, i és molt exigent. Hauríem d'anar creixent...

No és casual. És el fruit d'un intens treball de programació i execució que emana d'un model molt clar i reflexionat. L'any 2016 vaig assistir per primer cop a una Conferència Sectorial d'Ocupació. És el fòrum on el govern central i les autonomies, acordem els programes a dur a terme, i el repartiment dels fons, per a poder fer-ho. Presidia la Ministra Fátima Bañez, i es debatia sobre la formació a oferir a les persones desocupades. Nosaltres teníem clar que AVALEM Territori, programa fet de la mà dels agents econòmics i socials, i amb el suport tècnic de les universitats, ens havia permès determinar territorialitzadament quines formacions eren realment les que podien aportar millores en l'ocupabilitat de les persones que formàvem. La dreta insistia en el "cheque formación", és a dir, que li donem a cada persona un xec per un import determinat, i que ells se'l gasten en el curs que els hi vinga més de gust. Vaig haver d'intervenir per explicar la nostra ferma oposició a este model, i per defensar el que estàvem fent. Recorde que els hi vaig dir que el que proposaven era els cursos CCC i que et regalen una guitarra. Sí. Perquè obria la porta a la competició entre centres privats per captar alumnat, i no necessàriament sobre la base d'una millor oferta, sinó a determinats incentius. "Estudia per a sabater amb nosaltres i et regalem un microones", "si et matricules amb nosaltres per al curs de perruqueria, et regalem una PlayStation". Un despropòsit.

 Molt ofès va demanar la paraula el Consejero de Madrid, dient que estàvem en contra de les empreses privades, i que ells els liberals, tal i qual... Vaig respondre que “cada cop que un liberal parlava de col·laboració publicoprivada, a Keynes se li moria un gatet”. Crec que des d'eixe dia em coneixen a totes les Conselleries de totes les autonomies. Però és que és així. L'execució que nosaltres hem aconseguit, ha estat d'acord amb l'estudi previ, de l'eficiència d'eixos fons. I no és cap batalla contra l'empresa privada, ni de bon tros! Ara mateix LABORA té convenis amb més de 80 centres de formació privats, que imparteixen bona part dels més de 800 cursos que oferim. I mantenim amb el sector una relació quotidiana fluida i amable. Perquè plegats hem aconseguit resoldre alguns dels problemes més greus que ens vam trobar en arribar al Consell.

 En l'exercici 2020 els diners de polítiques actives es van haver de derivar a les polítiques passives, per la situació generada per l'epidèmia. I només aquelles autonomies que havíem compromès la despesa, és a dir que havíem publicat les ordres d'ajudes, vam rebre els diners previstos. Nosaltres sí. Altres no. Enguany el nostre pressupost per a la formació ha crescut en un 44% de fons provinents del Ministeri, en detriment d'altres autonomies, que han rebut menys ajudes, com Catalunya, o Madrid. I ha estat així, perquè s'han valorat els resultats obtinguts, i l'execució d'anys anteriors. La nostra aposta per l'FP és real, efectiu, avaluable. Exitós.

 La Formació Professional és una eina carregada de futur, és un instrument que ben gestionat, amb la participació directa de les empreses, ens ha de permetre avançar en la capacitació professional que les empreses ens reclamen. La setmana passada, en el marc de la "II Jornada #Formacióprofessional per a l'Ocupació: Detecció de necessitats" vam presentar l'Espai LABORA de Castelló, com el Centre de Referència Nacional per a la formació en el sector ceràmic. I esta distinció, que porta aparellada la garantia de finançament estatal, i que és un premi a la trajectòria formativa, investigadors i innovadora, és una aposta ferma i clara per la formació professional ocupacional pública. Però este èxit, i este camí fructuós que ara encetem, no hagués estat possible sense el compromís i el suport dels agents socials i econòmics. I d'ASCER, i de l'ITC, i 'ASEBEC, i d'ANFFECC. Estem construint el futur.

M'HE TRASLLADAT A:


 https://wordpress.com/view/enomdedeu.wordpress.com